15 de febrer 2009

DE DONES QUE VESTEIXEN POESIA (II)

"Wislawa Szymborska es la poeta, nuestra poeta, de los escalofríos existenciales, no a mitad de la noche, sino a plena luz del día, recién amanecidos, aún entre las sábanas, dudando si salir o no de ellas. O si se prefiere: recién despertados a la realidad, a lo cotidiano, a ese "jirón de caos", que irreflexiva, jactanciosamente, nos apropiamos y llamamos "todo", como dice en su poema breve del mismo nombre.
Es la gran poeta de las paradojas, de las listas de preguntas escolares, que nunca se respondieron, que nos dejaron a dos velas para el resto de la vida, esperando una respuesta. Y es, por supuesto, paradójicamente, la poeta de las incertidumbres esas bolsas de resistencia de la Razón que habitan en el reino pantanoso de lo incomprobable, donde están vedados los "por supuesto", los "no cabe la menor duda", los "como bien sabemos". Sus incertidumbres son necesarias, son la sal en el almuerzo diario de nuestras almas: otorgan una alegre tristeza a la sed de conocimiento, a la vida que sin cesar se escurre entre nuestros dedos y que se niega a revelarse por completo. A las palabras que nos rehuyen."

(fragment del pròleg de "Instante" (W Szymborska) escrit per Mercedes Monmany.


TODO

Todo:
palabra impertinente y henchida de orgullo.
Habría que escribirla entre comillas.
Aparenta que nada se le escapa,
que reúne, abraza, recoge y tiene.
Y en lugar de eso,
no es más que un jirón de caos.



He d'agraïr-li a la Mati de frac tal cual que em convidés a conéixer-la.

5 comentaris:

iruna ha dit...

fanal blau,

no conec la wislawa szymborska, però m'ha agradat esta descripció del "tot", sobre tot com acaba dient que "no es más que un jirón de caos".

quan vas escriure "de dones que vesteixen poesia" (I), vaig anar a buscar un poema que havia llegit alguna vegada... és de la marta pessarrodona. te'l transcric ara, perquè, llegint este fragment, he tornat a buscar-lo:

"sabia que vosaltres podíeu,
malgrat moltes coses,
explicar-nos sempre
fragments d'allò que volíem.

sabia que vosaltres sabíeu
molt més del què vau escriure:
que vau ésser més agosarades
que la valentia que us calia.

sabia que hi havia
rere tants frens, tantes traves,
tantes portes doctes i tancades,
una deu on apaivagar set i gana.

sabia que teníeu bocins del tot
(ho he sabut gairebé sempre,
més enllà de silencis burletes)
que m'estalviaven mots de massa.

sabia que calia cercar-vos
(furgar per edicions gens assequibles)
llegir-vos, fidel i atenta, a vosaltres,
precedents de la nostra mala vida.

no sóc de dones o homes, i penso que tant homes com dones, vestint poesia o no vestint-ne, vestits o despullats, som sobre tot persones... totals, senceres i a la vegada fragmentades, caòtiques.

una abraçada, fanal blau

fanal blau ha dit...

iruna,

jo tampoc sóc, com tu dius “de dones o homes”, ni mai m’ha acabat de convèncer allò de la “literatura de dones”.
Del cert que tots i totes vestim poesia, o no, sencers i fragmentats alhora.
Però també és una evidència, quan em passejo per les llibreries o tafanejo les prestatgeries de les biblioteques, que la desproporció de poesia publicada d’homes que escriuen poesia i de dones que escriuen poesia, és més que considerable. Si vaig als meus prestatges, passa el mateix.
Per tant, haver-ho encapçalat així, amb gènere, és més un desig meu de vestir un petit raconet en aquest blog, amb les poquetes veus que conec.

Fantàstic el poema de la Marta Pessarrodona. No el coneixia, aquest. Moltes gràcies!
Una abraçada!

Carme ha dit...

Doncs jo fa temps, vaig llegir un llibre de Wislawa Szymborska "Vista amb un gra de sorra" vaig llegit la traducció en català. Hi vaig trobar alguns poemes que em van agradar molt i d'altres que se'm van fer espessos, però això ja passa.

No li retrec a la primavera
que ja torni a ser aquí.
No la faig culpable
de complir, com cada any,
els seus deures.

Entenc que la meva tristesa
no aturarà el color verd.
Les tiges, si es vinclen,
ho faran sols sota el vent.


...

i continua encara... és molt llarg.

M'han agradat mels dos poemes. Una abraçada a totes dues.

carme

fractal ha dit...

La blogosfera és una eina excel·lent, si parlem d'intercanvis, sobre tot quan l'autor del bloc és un lector disposat a compartir les seves preferències. O els seus escrits. És aleshores quan més sentit hi trobo.

Gràcies a tu, fanalet blau.

zel ha dit...

Sort que has deixat un comentari. Sort per mi, que he pogut entrar a casa teva. Més sort encara, perquè sento una altra dona a propet compartint inquietuds. Gràcies!