02 de febrer 2009

CLARABOYAS AZULES (III)

Zapatos de claqué
que chapotean, sin ruido,
en nuestro mar azul.
Occhi que aguardan
poder abastarlo todo.

4 comentaris:

Carme ha dit...

Pel que fa als meus... segueixen esperant (aguardando) i esperant (esperando), poder abastar-ho tot.

M'hi trobo com a casa, en aquest poema.

fanal blau ha dit...

Carme, els meus també. És que mai no s'acaba d'abastar-ho tot i sempre és bo anar amb els ulls ben oberts. Doncs benvinguda a casa!

Montse ha dit...

M'agrada xipollejar amb les sabates de claqué. Però jo faig sorollet: clac-clac-cataclac!

petó assolellat

fanal blau ha dit...

Montse,

T'he de dir que jo encara en conservo un parell amb les claquetes, d'un tastet que vaig fer, i de tant en tant les desempolsego deu minuts. Com que tinc la sort de no tenir veïns a sota...
Escolto i llegeixo els sorollets que fas i veig que tens traça de Fred Astaire i Ginger Rogers. Gràcies per passar!