Avui llegeixo a la premsa com encara els malalts mentals i les malalties mentals estan “estigmatitzades” en la nostra societat. Ho sé, no em sorprèn, però sí m’empipa una mica.
Les dificultats que tenim tots plegats, per entendre que ben poquetes són les coses que ens diferencïen, més enllà del que moltes vegades és només un desajust químic, tot i que sempre estigui present el què s’ha viscut i com pogut viure. Com ens condicionen, si hi ha un diagnòstic, tot i que les persones puguin estar estabilitzades, a comptar amb elles tal i com ens semblaria “normal” comptar amb qui ignorem que pugui patir-la.
Fa molts anys que camino de costat amb el que “anomenem malaltia mental”...
A nivell professional m’hi passejo ben sovint. Sovintment (es pot dir així???) a diari.
A nivell personal, tinc el plaer de compartir una amistat preciosíssima amb una persona diagnosticada en “triplet”, en diferents moments...(que si transtorn esquizo afectiu, que si psicosi, que si bipolar...).
Vam coincidir fa molts anys a la universitat. Vaig ser espectadora-companya de la seva darrera crisi, i em va ensenyar un munt de coses.
És una persona intel.ligent, ben cordada, sensata i honesta fins a la medul·la, generosa, independent, autònoma, capaç, estimadora...
Avui, és terapeuta. Una bona terapeuta.
Mai no se n’ha amagat, senzillament perquè s’ha volgut “saber” i conéixer per fer front i entendre, com qualsevol, les seves pors.
- ¿De qué color es el miedo?
Els psiquiatres, algunes vegades “endeuats” (endiosados), d’altres “prudents” (alguns “acollonits”), d’altres neutres (que no sé què és pitjor)...moltes vegades, acaben deixant les frases a mitges i els fa por posar paraules...
De vegades els entenc; de vegades els demano que, si més no, ens diguin alguna cosa més (ells que en saben).
Però, bé, com que moltes de les coses que no entenem, no acabem d’entendre-les si no les coneixem...
Fa un munt d’anys que els hi vaig perdre la por. I reconec haver-la tingut.
Castilla del Pino, que va marxar també fa poquets dies (el quinze per ser exactes), deia que "La cordura es saber convivir con nuestra irracionalidad y saber qué hacer con la racionalidad".
L’amenaça ens ve de dins; i si un no se sent amenaçat, no té por.
Les dificultats que tenim tots plegats, per entendre que ben poquetes són les coses que ens diferencïen, més enllà del que moltes vegades és només un desajust químic, tot i que sempre estigui present el què s’ha viscut i com pogut viure. Com ens condicionen, si hi ha un diagnòstic, tot i que les persones puguin estar estabilitzades, a comptar amb elles tal i com ens semblaria “normal” comptar amb qui ignorem que pugui patir-la.
Fa molts anys que camino de costat amb el que “anomenem malaltia mental”...
A nivell professional m’hi passejo ben sovint. Sovintment (es pot dir així???) a diari.
A nivell personal, tinc el plaer de compartir una amistat preciosíssima amb una persona diagnosticada en “triplet”, en diferents moments...(que si transtorn esquizo afectiu, que si psicosi, que si bipolar...).
Vam coincidir fa molts anys a la universitat. Vaig ser espectadora-companya de la seva darrera crisi, i em va ensenyar un munt de coses.
És una persona intel.ligent, ben cordada, sensata i honesta fins a la medul·la, generosa, independent, autònoma, capaç, estimadora...
Avui, és terapeuta. Una bona terapeuta.
Mai no se n’ha amagat, senzillament perquè s’ha volgut “saber” i conéixer per fer front i entendre, com qualsevol, les seves pors.
- ¿De qué color es el miedo?
Els psiquiatres, algunes vegades “endeuats” (endiosados), d’altres “prudents” (alguns “acollonits”), d’altres neutres (que no sé què és pitjor)...moltes vegades, acaben deixant les frases a mitges i els fa por posar paraules...
De vegades els entenc; de vegades els demano que, si més no, ens diguin alguna cosa més (ells que en saben).
Però, bé, com que moltes de les coses que no entenem, no acabem d’entendre-les si no les coneixem...
Fa un munt d’anys que els hi vaig perdre la por. I reconec haver-la tingut.
Castilla del Pino, que va marxar també fa poquets dies (el quinze per ser exactes), deia que "La cordura es saber convivir con nuestra irracionalidad y saber qué hacer con la racionalidad".
L’amenaça ens ve de dins; i si un no se sent amenaçat, no té por.
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
8 comentaris:
Aquestes malalties són les grans desconegudes i per això tenen tan mala premsa i encara fan por a la gent. No se sap res dels avenços que s'han fet ni la problemàtica que puguin tenir els malalts...Un bon post.
Un post interessant. Reconec, que per desconeixement, em fan por...
Qui no ha estat alguna vegada a "punt" d'embogir o en la més profunda depressió i s'en surt?
El malalt mental és aquell que traspassa aquest "punt" i dóna un pas més, perd l'oremus, si, però també s'en surt, (si les seves circumstàncies i la societat li permeten).
La malaltia mental ha estat la meva companya de camí. Només integrant-la i fent-la la meva amiga ha estat possible la meva acceptació i la del meu voltant (que també s'han fet amics).
Les meves crisis m'han mostrat les àrees afectives, emocionals, cognitives, etc. que necessitaven del meu reconeixement i la meva atenció. Punts a treballar per tal de recuperar l'equilibri necessari per a dur una vida plena i satisfactòria sense grans pujades i baixades.
Des de la comprensió i l'acceptació de la meva bogeria i la flexibilització de la meva racionalitat, puc dir que la neurosi, el deliri, les pors..., en definitiva: les crisis en general, com diria en Castilla del Pino, són errors necessaris. Negar-los desestabilitza.
Tots som una mica bojos, la diferència entre poc i massa radica en l'equilibri entre els propis límits.
Marta, gràcies per el post, per ser amiga meva i amiga de la meva bogeria. Manu
A qualsevol de nosaltres i en qualsevol moment la vida se'ns pot girar. Esquizofrènia, psicosis, epilèpsia...Només un "clik" i ja hi som!
Pateix qui té la malaltia i pateix la família que estima a aquesta persona. Pateix tothom!
Una abraçada de cap de setmana :)
Fins a vui no he pogut llegir el teu post. Trobo que hol expliques molt bé. Jo també convisc professionalment sobre tot, amb la malaltia mental. I si que crec que la por la portem a dins i també crec el que dieu t ant tu com el Manu, que les diferències entre tots nosaltes són ben petites.
gràcies, Kweilan. És cert que encara són les grans desconegudes i ens fa falta saber-ne més per poder acostar-nos-hi sense recels.
rita, la sinceritat sempre és bona!
una abraçada!
manu,
no m'esperava pas trobar-te per aquí...En tot cas, moltíssimes gràcies, perquè has sabut explicar-ho i expressar-ho, amb escreix, molt millor que jo.
Jo també te'n dono les gràcies per la nostra amistat i el molt que n'he après de tu!
joana,
és cert! ben cert!
una abraçada!
carme,
ben petites...
Hola Fanalblau,
Em podria estar tranquilament hores xerrant d'aquest tema, que tristament ( dic tristament per l'estigmatització que tu dius) i per la tristessa que acompanya a qui les pateix i el seu entorn.
Acostumen a ser persones amb un cor immens. Una claredat de pensament fòra de mida. Pateixen el que no està escrit. I sempre, sempre, hi ha la por d'una recaiguda.
Em sembla perfecte tocar aquests temes i "normalitzar-los".
Una abraçada
bona nit, horabaixa,
no saps com m'agrada i t'agraeixo aquest passeig...
podem parlar-ne tant com vulguis.
fem una abraçada als cors immensos!!!
i una que te'n faig a tú!
Publica un comentari a l'entrada