Gàbies de vidre i pols

La Montserrat Aloy, la cantireta a casa nostra, te un llibre de poesia. Em va arribar a casa ahir i em va regalar un somriure.

La poesia és per a mi, tant com la música, una companyia imprescindible. Diria que, gairebé, una necessitat.

Al pròleg del poemari, la Tània Roca escriu:

La poesia és la reina dins del palau de la literatura i la Montse n'és una convidada que, amb paraules quotidianes i d'altres ben amagades, ens obre les seves portes de bat a bat. El millor és llegir-la per viure'n les troballes...

No en podria estar més d'acord.
En voleu un tast?

PARAULOTES

No sé parlar, avui.
Ho he intentat vegades,
i allò que s'ha dit era
la resposta premeditada,
el ressò del diner i
tot plegat, res. Bon dia.
M'ha quedat el regust
del monòleg inconnex, sincer,
disculpant-me per la grolleria
d'aquesta masturbació mental
que sempre mantinc, a les fosques.
No sé parlar i ningú no me n'ensenya.
Escombro paraulotes del carrer.
Veus? I jo, volent escriure poemes.

I jo, amb la lectura, en recullo l'essència poètica.
Us la recomano.

NULLE DIA SINE LINEA.