09 de setembre 2011

Tiretes

Tiretes al cos,
esplai per l'ànima.
Recórrer senderes.

Cap ni una fotografía nítida de la Vall de Núria i la baixada a peu, fins a peu del cremallera.
Imagino que entre la humitat i la calor, l'objectiu es devia entelar i els ha robat tota nitidesa.
La nitidesa de la muntanya i el paisatge, la tinc incorporada a la memòria.
Malgrat les tiretes i el poc entrenament, hauré de tornar-hi!
 

15 comentaris:

Carme ha dit...

Oh! quina envegeta que em fas, fanalet! Núria per a mi sempre ha estat un lloc mític i amb un encant especial.

Sembla que va fer un dia ben maco, no?

fanal blau ha dit...

Carme,
si,va fer un dia preciós i va ser un dia preciós també.
Núria també té per a mi un sentiment especial. Hi he anat bastantes vegades i és un indret que em desperta pau. Mai, però, havia baixat caminant i, malgrat les tiretes d'avui (que deu n'hi do!, per no dir que re-deu-n'hi do... ;)) les contractures musculars s'ho valen.
Va...el proper any, t'hi apuntes?
Segur que tu estàs molt més entrenada!

Jpmerch ha dit...

Quan vaig anar jo, feia uma temperatura fe 5 graus i com que era final de l'agost, no duia cap roba d'abric. Les fotos isqueren mogudes per la tremolor.

maijo ha dit...

No pares! Estàs valenta.

Judit ha dit...

Una excusa perfecta, repetir les fotos, jajajajjaaj
Aquell indret és espectacular, meravellós.
Petons de fanalet.

Quadern de mots ha dit...

La Vall de Núria em porta molt bons records, a l’estiu i a l’hivern. Perquè si a la primavera o estiu té colors vius i enamora, a l’hivern , tota colgada de neu, encara és més màgica.

Galionar ha dit...

Has expressat molt bé la sensació d'una excursió com aquesta: tiretes al cos, esplai per l'ànima. No he estat a Núria aquest any però crec que puc posar-me a la teva pell, de debò.
Ah, la foto té molt d'encant, tot i la manca de nitidesa.
Una abraçada!

Pilar ha dit...

Jo he arribat fins i tot coixa de fer altres senderes, una mica més lluny.
Núria és fascinant, amb sol, neu, boira...I fins i tot amb les fotografies desenfocades.
Petons!

Helena Bonals ha dit...

Molt maco el poema, com ho és Núria.

Elfreelang ha dit...

Si totes les tiretes es sentissin després de caminar per Núria...( a mi Núria em porta també uns ressons de record... és curiós) les fotos intel·ligents es van humitejar de l'emoció!

novesflors ha dit...

Jo, que sé ben poc de fotografia, pensava que tu, que en saps molt, ho havies fet a cosa feta, això de la nitidesa, per no aparéixer davant nosaltres transparent i cristallina :) :) Seré burra!

Barcelona m'enamora ha dit...

Això és la vall de Núria, que li vas caure en gràcia i sabent com n'ets de fotògrafa va pensar que fent-te aquesta jugada et veuries obligada a tornar a visitar-la! :P ..així ella et podria tornar a veure...

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Núria seguirà sent un lloc encisador fins que a algun cap verd se li acudeixi fer-hi una carretera...potser que no doni idees!!!
Les tiretes se'n van a base de repetir l'excursió...
Petons,
M. Roser

gripaublau ha dit...

Doncs trobo que la fotografia retrata perfectament la suor del cos. Quin plaer d'excursió que devia ser!

ilargia ha dit...

Que xulo! estàs feta tota una aventurera! A veure quan fem una excursioneta juntes :)
gràcies per la trucada..ara estic una mica menys localitzable encara..tornant als vells temps. Tu sí que te'n recordes, quin cap ;)
li he donat al gorka el teu mail perquè a final de mes va a concursar al gran dictat i tenia certs dubtes mestra!
Un petó ben gros! Fins aviat!