Tiretes al cos,
esplai per l'ànima.
Recórrer senderes.
Cap ni una fotografía nítida de la Vall de Núria i la baixada a peu, fins a peu del cremallera.
Imagino que entre la humitat i la calor, l'objectiu es devia entelar i els ha robat tota nitidesa.
La nitidesa de la muntanya i el paisatge, la tinc incorporada a la memòria.
Malgrat les tiretes i el poc entrenament, hauré de tornar-hi!
.jpg)
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
15 comentaris:
Oh! quina envegeta que em fas, fanalet! Núria per a mi sempre ha estat un lloc mític i amb un encant especial.
Sembla que va fer un dia ben maco, no?
Carme,
si,va fer un dia preciós i va ser un dia preciós també.
Núria també té per a mi un sentiment especial. Hi he anat bastantes vegades i és un indret que em desperta pau. Mai, però, havia baixat caminant i, malgrat les tiretes d'avui (que deu n'hi do!, per no dir que re-deu-n'hi do... ;)) les contractures musculars s'ho valen.
Va...el proper any, t'hi apuntes?
Segur que tu estàs molt més entrenada!
Quan vaig anar jo, feia uma temperatura fe 5 graus i com que era final de l'agost, no duia cap roba d'abric. Les fotos isqueren mogudes per la tremolor.
No pares! Estàs valenta.
Una excusa perfecta, repetir les fotos, jajajajjaaj
Aquell indret és espectacular, meravellós.
Petons de fanalet.
La Vall de Núria em porta molt bons records, a l’estiu i a l’hivern. Perquè si a la primavera o estiu té colors vius i enamora, a l’hivern , tota colgada de neu, encara és més màgica.
Has expressat molt bé la sensació d'una excursió com aquesta: tiretes al cos, esplai per l'ànima. No he estat a Núria aquest any però crec que puc posar-me a la teva pell, de debò.
Ah, la foto té molt d'encant, tot i la manca de nitidesa.
Una abraçada!
Jo he arribat fins i tot coixa de fer altres senderes, una mica més lluny.
Núria és fascinant, amb sol, neu, boira...I fins i tot amb les fotografies desenfocades.
Petons!
Molt maco el poema, com ho és Núria.
Si totes les tiretes es sentissin després de caminar per Núria...( a mi Núria em porta també uns ressons de record... és curiós) les fotos intel·ligents es van humitejar de l'emoció!
Jo, que sé ben poc de fotografia, pensava que tu, que en saps molt, ho havies fet a cosa feta, això de la nitidesa, per no aparéixer davant nosaltres transparent i cristallina :) :) Seré burra!
Això és la vall de Núria, que li vas caure en gràcia i sabent com n'ets de fotògrafa va pensar que fent-te aquesta jugada et veuries obligada a tornar a visitar-la! :P ..així ella et podria tornar a veure...
Núria seguirà sent un lloc encisador fins que a algun cap verd se li acudeixi fer-hi una carretera...potser que no doni idees!!!
Les tiretes se'n van a base de repetir l'excursió...
Petons,
M. Roser
Doncs trobo que la fotografia retrata perfectament la suor del cos. Quin plaer d'excursió que devia ser!
Que xulo! estàs feta tota una aventurera! A veure quan fem una excursioneta juntes :)
gràcies per la trucada..ara estic una mica menys localitzable encara..tornant als vells temps. Tu sí que te'n recordes, quin cap ;)
li he donat al gorka el teu mail perquè a final de mes va a concursar al gran dictat i tenia certs dubtes mestra!
Un petó ben gros! Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada