31 d’octubre 2011

La música que escriu


No vull un diapasó
que em marqui les octaves,
que em lligui a la freqüència,
que determini el ritme.

Tinc un so, ben endins,
que potser no sempre sap musicar
una bona melodia,
que es perd en la partitura
i perd el tempo.

Però quan un so se m'allarga
i es perllonga
li cerco -insistentment i apassionada-
la música que escriu. 
 
de les itineràncies poètiques (juliol 2011)
el dibuix, de la carme.

9 comentaris:

novesflors ha dit...

Quin duetto més preciós, la teua música de paraules i el dibuix de la Carme.

Audrey ha dit...

Les teves paraules són música plena de vida.
Què bonic el dibuix.

rits ha dit...

quanta música desprenen les teves paraules i el dibuix de la Carme!

joanfer ha dit...

M'agrada el dibuix, m'agraden les teus versos i la música que desprens amb tot plegat... ;)

Jordi Dorca ha dit...

Insistentment i apassionada.
M'agrada així: el segon adverbi, en la forma clàssica, li dóna al poema un ritme final molt bell, gens inflat.

El porquet ha dit...

Passió, ritme, música i dibuix... de fet, un bon resum del teu blog!

Carme Rosanas ha dit...

Continuarem cercant les músiques de cada so... insistentment i apassionada.

cantireta ha dit...

El so marca
el temps de cada moment,
sense partitura, només
amb notes de pensament.

M. Roser ha dit...

Quin poema tan bonic , la música sovint pren vida pròpia, i va desgranant perles en forma de notes, creant melodies que ens fan somniar...
Petons,
M. Roser