Entre l'horror i l'esperança

L'horror...


La una del migdia.
Fa bonança, 
extranya per un mes de desembre,
però la platja del nord, avui deserta,
encomana fred a l'ànima des de l'arena.
Quilòmetres de gra que glacen.
Branquillons esmicolats
li confereixen la devastació
i l'horror de fa uns anys.
La mar, avui calma en excès,
es proclama com a única fugida.
Ni una ànima,
de totes les mans empresonades,
ni una onada sonora de les veus
que proclamaven llibertat.
S'hi escolta, però, un silenci
que brunzeix en l'aire
explicant patiments i desmembrances
per molt i molt
que es vulguin amagar.
T'escoltem la veu,  Joan.

...

L'esperança...

Bressol d'arribades

aculls la por i la tranformes

en el primer plor que albira vida.

El teu somriure.

El Canigó resplandeix amb el blanc de neu

des de totes les estances.

Com un llençol de cotó net i sense midó

per a un descans tranquil,

i unes farinetes, o un crostró de pa morè

per rossegar.

Les escales revolten els pics

i el passamà de l'escala enmascara la basarda.

Però la vida neix, i creix.

I tu, Elisabet, silent i austera,

teixeixes una fina gasa

on la vida reviscola,

camí enllà.