L'horror...
La una del migdia.
Fa bonança,
extranya per un mes de desembre,
però la platja del nord, avui deserta,
encomana fred a l'ànima des de l'arena.
Quilòmetres de gra que glacen.
Branquillons esmicolats
li confereixen la devastació
i l'horror de fa uns anys.
La mar, avui calma en excès,
es proclama com a única fugida.
Ni una ànima,
de totes les mans empresonades,
ni una onada sonora de les veus
que proclamaven llibertat.
S'hi escolta, però, un silenci
que brunzeix en l'aire
explicant patiments i desmembrances
per molt i molt
que es vulguin amagar.
T'escoltem la veu, Joan.
...
L'esperança...
Bressol d'arribades
aculls la por i la tranformes
en el primer plor que albira vida.
El teu somriure.
El Canigó resplandeix amb el blanc de neu
des de totes les estances.
Com un llençol de cotó net i sense midó
per a un descans tranquil,
i unes farinetes, o un crostró de pa morè
per rossegar.
Les escales revolten els pics
i el passamà de l'escala enmascara la basarda.
Però la vida neix, i creix.
I tu, Elisabet, silent i austera,
teixeixes una fina gasa
on la vida reviscola,
camí enllà.
9 comentaris:
Que emocionant que és aquest post, fanalet!
Com un petit reportatge, preciós i acurat.
Sempre hi ha gent que deixa petjades, tristes o tendres.
Una abraçada ben forta, estimada.
saps? el pare va ser a Argelés, amb 19 anys...
buf...
encara m'esgarrifa...
petonet dolç
Recordo que m'ho havies explicat, Miquel Àngel.
Potser es devíen creuar amb en Joan.
Entenc que t'esgarrifi, i em poso a la teva pell.
Un petó, estimat!
Gràcies per fer-nos arribar d'una manera molt càlida un record trist i ple de dolor, que va marcar unes vides plenes d'il·lusions i enmig d'aquesta foscor sempre van buscar aquest camí d'esperança.
Una superfície sorrenca que si pogués parlar....sempre és humida..són les llàgrimes dels presoners de guerra...un post que sempre fa pensar
Quan el sentiment és intens i sincer sorgeixen paraules fetes poemes, meravellosos i colpidors. Aquest post n'és un bon exemple.
Quantes petites i grans històries personals i col·lectives! quants plors i quants gemecs sota cada gra de sorra! emotiu i gran post excel·lent manera de fer memòria amb poesia i fots!
És realment la platja d'Argelés? fa una mica de basarda. Un homenatge molt sentit a les persones que es van veure obligades a viure-hi en condicions infrahumanes...
I també un record per a l'Elisabeth
Eidenbenz, que amb la seva maternitat d'Elna va ajudar a venir al món a un bon grapat d'infants, amb una mica de dignitat...per a ells i per les mares.
Una abraçada,
M. Roser
La platja del Nord és una de les poques d'aquest món on no tindré mai estomac per a banyar-m'hi.
No hi he estat mai, però també sé que hi aniré. Aquell dia, estic segur, una dolça llàgrima meva s'unirà a l'aigua salada d'aquest lloc. Una herència, una llavor per tots aquells que all'a van patir una salvatjada no prou recordada ni tractada en la seva mesura.
Publica un comentari a l'entrada