16 de desembre 2011

L'arracada


Perdo el que no volia absent,
penjant del lòbul de l'orella.
Com una companyonia discreta, perlada,
amb genuí llampurneig. Bressada.
Al capdavall, només és una arracada
sense poder gronxar-se, ara.
Com una companyonia discreta, perlada,
amb genuí llampurneig, bressada,
que em comboiarà sempre.

24 comentaris:

El porquet ha dit...

Arracades i mitjons es perden a milions! (jo arracades no, però tinc una mà de mitjons vidus que podria muntar una paradeta de fira)

GEMMA ha dit...

Arrecades enquadernades, original!
Bon dia de divendres, Marta.
Petons

montse ha dit...

Quines arracades més originals!!...I com no, les teves paraules plenes de sensibilitat m'han fet sentir i veure d'una manera més propera, aquest objecte, que ens acompanya sempre, com aquesta "companyonia discreta, perlada i amb genuí llampurneig" ...M'ha agradat molt!!
Una abraçada.

Quadern de mots ha dit...

Boniques i originals arracades, on les paraules es bressolen al ritme de qui les porta. I qui sap si l’absència, per la pèrdua, li dóna un altre bressolar a qui gustosament la trobi i se les pengi.

(li ensenyaré a la meva filla les arracades que segur que li agraden)

montse ha dit...

Penjolls d'il·lusions,
que es gronxen
en moments d'emoció.

Jordicine ha dit...

Són xulíssimes! M'encanten, de veritat. Una abraçada.

Carme Rosanas ha dit...

Les arracades i jo no ens hem entès mai gaire i m'ha fet somriure el teu post i el teu poema.

Les meves tenien dues manies, perdre's cada dos per tres (això, ja veig que és normal) i la pitjor era fer-me la guitza i fer-me mal... o sigui que em vaig acomiadar d'elles fa molts anys i no les he trobat a faltar ni un segon de la meva vida. :)

La foto és molt divertida i les arracades també. Si aquestes porten poesia potser em podria replantejar el tema...

Elfreelang ha dit...

Cda vegada ets més i més poeta fanal blau...unes arracades llibres! què bo!

Gerònima ha dit...

Són precioses les arracades! com el teu poema! Durant molts i molts anys sempre he portat una arracada diferent a cada orella. Era molt meu això. Si només n'has perdut una, t'invito a provar-ho amb la que et queda.
Patonets!

Joana ha dit...

Poesia a frec d'orella per sentir-la més bé.
Gràcies per la Felicitació. És una perla que guardaré :)

novesflors ha dit...

A mi les arracades sempre m'han agradat (i m'agraden) molt. Però també tinc aquest problema, que se'm perd una, i l'altra, òrfena, em sap greu tirar-la i tampoc no me la pose...
Les de la teua foto, de moment estan emparellades.
Una arracada o un determinat tipus d'arracades pot indicar molt sobre qui les porta. En el cas de la imatge que ens presentes m'han suggerit la creació poètica, són llibretetes que poden ser portadores de les teues paraules escrites, paraules molt significants per a tu.

fanal blau ha dit...

Les arracades aquestes són bufones, però tot i que a mi també m'agraden molt, jo no sé si gosaria posar-me-les.
Me les volien regalar, però em vaig estimar més que no quedéssin guardades en un calaix.
En aquest viatge vaig perdre l'arracada que més m'estimava...
Caldrà muntar un orfenat!
Un bon vespre, novesflors!

fanal blau ha dit...

A tu, Joana! :)

fanal blau ha dit...

Gerònima...dels setze fins als vint i pocs també les duia desparellades...Sovint una més penjoll i l'altra més curta. Entrats els trenta, en vaig dur tres!
Les que duia, tot i anar canviant, feia vint anys que me les havíen regalat!
Potser torno a animar-me a la combinació de la diferència!

fanal blau ha dit...

Elfreelang,
la fotografia la vaig fer en una parada del mercat artesanal del Castell de Colliure. Són xules, oi?
Gràcies per mirar-me amb tan bon ulls!
Una abraçada amb el desig que et trobis un xic millor!

fanal blau ha dit...

Carme,
jo sense arracades diria que em sento despulladeta.
Em llevo amb arracades, em dutxo amb arracades, esmorzo amb arracades i ves seguint...
Mai m'han molestat i són, gairebé, com una extensió de mi!
Tu fes, que ja ens les posem els i les altres!
:)

fanal blau ha dit...

Jordicine, sí són boniques, però només les tinc fotografiades...jejejej
Un petó, guapíssim!

fanal blau ha dit...

Gràcies, montse, per aquest contrapunt poètic que sempre ens regales!
Una abraçada molt molt gran!

fanal blau ha dit...

Gràcies, Quadern de mots!
a veure si li agraden...segur que sí!
són tan divertides!!!! :)
Gràcies per venir!

fanal blau ha dit...

montse, em sembla que ens hem entès! :)
un petó!

fanal blau ha dit...

Gemma, quan vaig estar en aquesta mostra d'artesania, i en aquesta en concret, vaig pensar en tu. L'hauries disfrutat. Veritables joietes de llibretes, quaderns....
Tota una temptació!
Una abraçada!

fanal blau ha dit...

Porquet, va...posa data i muntem parada d'arracades vídues i mitjons vidus...encara n'aparellarem algun!!! jajajajajj

Les arracades es perden, però la pèrdua dels mitjons (una realitat empírica) sempre m'ha sorprès...
On deuen ficar-se els cabrons?
:)

M. Roser ha dit...

Una bona estesa d'arrecades ben oiginals, a més de fer bonic és poden llegir...
Jo dec semblar despulladeta , com dius tu Fanalet, perquè no en porto mai d'arrecades, no tinc ni les orelles foradades...
Petons,
M. Roser

fanal blau ha dit...

No dona! no ho estàs! I si no en portes és perquè no les trobes a faltar! :)
Jo he dit que m'hi sento, vés. Formen part de la meva geografía!
No em recordo sense...i m'agraden!