Amb les ganivetades
hem d’esperar a que minvi la brollada
per no fer-ne, del mal aliè,
el nostre.
Al capdavall
qui empeny el matxet
no ens pot ser bo.
Ni per la sang, ni per la companyia.
I et dic que,
per molt que restauris
el moblatge d’allò
que anomenàvem ser amics,
jo devia ser mirada encegada,
i tu, un impostor.
Fidel com sóc en l’amistat,
avui, prou que em costi,
et seré infidel.
Com una venja amb l'exclussiu i únic propòsit
d’ignorar-te.
Tot i no fer-se'm fàcil.
Cinquanta minuts i avall.
3 comentaris:
Quan una cosa es trenca dins el cor, és molt difícil de refer i sovint és millor no intentar-ho...
Bon diumenge,
M. Roser
Si una cosa s'esquerda encara hi ha la possibilitat de posar-hi remei i enganxar els bocinets d'una manera o altra per a tornar a recuperar allò perdut.
Ara bé, quan la cosa s'esberla... hi ha trossets que mai no tornaran a quedar bé, ni s'adaptaran com ho feien abans.
Un potxonet Fanalet. Fa molt mal veure que potser has anat massa temps amb una bena als ulls.
Hi ha persones: AMIGUES, Amigues, AmigueS, amiGues...I persones comerciants de sentiments, que et xuclen tota l'energia i et deixen en un camí que mai hauries volgut fer.
Com t'entenc, Fanal Blau...No imagines quant.
Publica un comentari a l'entrada