Bocca della verità, Roma, 1632
Sense por.
Amb la certesa
que no perdríem la mà
perquè no mentíem,
l’amor ens regalimava
de la boca.
Mentre, a les mans,
-carícies als llavis-
tot era plaer de veritat.
una proposta de relats conjunts
.jpg)
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
13 comentaris:
Quina gràcia! perdona el teu relat no que m'ha agradat molt i molt i és de caire romàntic ...el que m'ha fet gràcia és que fa molt poc l'acabo d'escriure també, molt diferent que el teu i l'he programat si blogger no m'ho esguerra per diumenge...quasi estàvem escrivint al mateix temps!
Un encert afegir la cançó!
Molt suggeridor. Com se t'ha acudit una cosa tan maca amb aquesta imatge!!?
És una meravella que l'amor regalimi de veritat i no mentir mai.
Felicitats, després de llegir el teu relat, aquesta cara la veig diferent més humana.
Si la veritat està salvada tot va endavant.......Una aportació molt tendre
Amb determinació és com a vegades s'ha d'afrontar la realitat. Si no hi ha temença d'haver fet res malament, som-hi!
Sensual, m'agrada, ahir al vespre vaig escriure el meu relat i sorpresa avui quan llegeixo el teu i la paraula regalimar, jo també l'havia utilitzat!!! Bon cap de setmana!
Segur que les mans acariciaven la mel de la boca que no mentia.
Preciós i suggerent.
fanalet ja és ben difícil escriure coses boniques tenint aquesta cara per referència...
Petons,
M. Roser
Quan hi ha amor no hi ha ni por ni incerteses. Un relat molt maco!
guau!!! quins versos tan bonics i arrel de la imatge.
És que a l'hora de la veritat no som de pedra.
Publica un comentari a l'entrada