Abans d'ahir, poc abans d'aquesta hora, tornava a casa amb la poesia al cor, al cap i a la bossa.
Amb la poesia que m'havíen regalat, la que me'n duia gairebé a la pell, i la que venia amb mi per regalar.
No hi ha cap dubte, doncs, que la poesia és generosa. I la generositat sempre m'ha semblat imprescindible.
Compartir els boCins de la Marta Pérez Sierra en la presentació del seu recull de poemes, amb tots els amics i amigues que l'acompanyaven i amb tots els amics i amigues que m'acompanyàven...és...
Tots amants, m'atreviria a dir, apassionats de la poesia.
Jo si me n'hi sento. Apassionada i molt. I és un plaer.
Gràcies, Marta, per convidar-nos-hi!
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
13 comentaris:
unes fotos genials!!!!
sort que no t'he ensenyat les meves!
quan les vegi Marta segur que "crema" les meves i es queda amb les teves...!
I és que estàs feta una mestra: de paraules, imatges, sentiments, tendreses, dolçors, estimació...
resumint... ets poesia..
segur que ho fan aquest ulls tens...!
gràcies carinyo...!
un petonet dolç :¬)***
(de tota manera no faria falta que em recordessis, amb la paraula de pas, el que sóc: incul jajajajajajajaja!!!)
M'agrada conèixer a través teu la generositat de la poesia. Confeso que sóc més de prosa i dins de la prosa em fascinen els contes, però hi ha versos i poemes que no m'els perdria per res del món. El teu text n'és un exemple.
Petons, Marta!
Fanalet, és fantàstic que sàpigues i puguis gaudir de la poesia d'aquesta forma tan sensible que ets capaç de sentir-la.
Jo reconec que, a vegades, em costa una mica. Sento que no capto l'essència del poema, del que el seu autor vol expliar o fer-nos veure.
Tens molta sort de ser tan sensible a aquesta expressió artística!
La màgia d'aquell vespre es podia acaronar amb la punteta dels dits...
I bé prou que ho vam fer!
Petons a tots els amants de la poesia amb qui vam tenir el plaer de compartir l'art en majúscules.
Bon dia guapa!
Quina bona enveja, Fanalet!
Una bona crònica, amb el sentiment que s'hi fa imprescindible...
Llegir-te és reviure. Gràcies!
Marta, quines fotos més boniques! Però no trencaré les d'en Barbollaire, clar que no!
Moltes gràcies! Sou fantàstics!
Val la pena viure aquests moments, moments com el que ens descrius tu, tan imprescindibles com l'aigua de la pluja.
Per les fotos sembla una vetllada molt i molt agradable. Es un privilegi gaudir dels amics i de la poesia alhora!
Caram Fanalet ,si que anaves carregada, és clar que de la poesia podríem dir allò de:carga que plau, no pesa...
Bona nit.
Que bonic compartir moments com aquest i que bonic dur la poesia al cap al cor i a la bossa. Felicitats
Segons com, sí que pesa la poesia, i no em refereixo ara pas a aquesta que mostres, Fanalet Blau, que és festiva i celebrable, i que et fa contenta.
Que sigui així sempre.
Però avui em pesa un raconet del cor a causa precisament de la poesia, i com que no tinc a qui explicar-ho, doncs mira, em permeto dir-ho aquí, ¿oi que em perdones?
Ets tota una reportera!
Em fas pensar que hauria de recuperar la meva càmera, i endinsar-me de nou en el món de la imatge de manera més habtual i fructifera...
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada