DE DONES QUE VESTEIXEN POESIA

Fa un parell de setmanes vaig entrar al Palau Robert a veure-gaudir d'una petita mostra exposició fotogràfica que feien de la Maria Mercè Marçal.
Austera, la mostra, va fer emocionar-me (tot sigui dit que em costa ben ben poquet).
Maria Mercè Marçal va estar companya en els finals de la meva adolescència. Vaig establir un vincle intens amb ella i mai no la vaig conèixer.
L'he tingut, però, al llarg de molts anys com a companya de viatge. Vull dir que l'he llegit, vull dir que l'he tingut aprop.

Va dir... "Sóc algú -una dona- que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text. Evidentment, no sóc només això, però l'escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se m'ha fet, des de fora, la pregunta "per què escric", espontàniament a mi se m'ocorre més aviat de preguntar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d'ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l'imprevist desencadena...Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria."

Maria-Mercè...un petó per acompanyar-me!!!

Pujaré la tristesa dalt les golfes,
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria-Mercè Marçal (1952-1998)