De vegades mar en el desert,
desert dins de l’aigua,
sorra escampada entre les ones,
dunes que brollen dins de l’aire.
I foc.
I sempre damunt de l’escambell.
Voldria veure el desert,
desert de neguits,
i beure en l’oasi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.jpg)
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
8 comentaris:
què bonic seria "veure el desert, desert de neguits, i beure en l'oasi"... què bonic, com ho has escrit.
amb estes "mart(i)onades", m'has portat fins la "martisor"... i de la martisor, torno aquí... i a tornar-hi... quina platja d'aigua i de foc, fanal blau :)
bon dia
Sempre hi ha algun oasi a la vida, hem de procurar de saber veure'l i de no passar de llarg.
Bon dia.
Un desig compartit, Fanal Blau.
Jo també m'hauria de posar sobre un escambell perquè em van fer a l'alçada standard dels anys 60 i ara, si no és pujant a sobre d'alguna cosa, la vista no m'allarga gaire tramada. :) Potser per això tinc la dèria de les muntanyes XDD
Un petó.
Unes imatges, precioses.
Mmmmmmmmmmmmmhhhh, preciòs...llàstima que si no tenim oasi, estem perduts!!!!
preciós, però, repeteixo!
Fanal blau, tinc un amic que va compartir l'oasi amb els camells de l'expedició. Va ser divertit veure qui corria més cap a beure aigua, si ell o el camell!
Benvinguts els oasis com el teu blog! De tant en tant hi venim a beure, a veure i a il·luminar-nos de llum blava!
M'agrada aquest espai,perquè és justament això, un oasi !
Bonic, molt bonic !!!
iruna,
gràcies per apropar-t'hi.
Carme,
afortunadament, un i dos i tres...si m'apures...
Trini,
gràcies per compartir. Jo també sóc de l'standar dels 60 (però en el meu cas, no a l'alça sino a la baixa, je je je...) Un altre dia t'ho explico!
Kweilan, què ens hagués pinzellat Hopper? Gràcies per venir!
Zel,
sempre procurem buscar oasis on b/veure, oi?
Montse,
amb els teus blaus de mar...és un plaer que rondis per aquí...
Assumpta,
no sempre un oasi, però encantada de veure't per aquí!
Publica un comentari a l'entrada