Quan vam haver de desmuntar el pis, vam tenir prou traça i posar les ganes de no afegir neguits a la tristesa. Cadascú de nosaltres, tenia records impregnats en algun objecte; associats a la quotidianitat, a moments concrets, a emocions viscudes.
Jo en tenia un. Un rellotge, situat en mig del passadís de casa, damunt d’un moblet que feia les feines de rebost.
El rellotge era la referència del transcurs de la creixença, ràpida i lenta alhora. Era l’hora de llevar-se, l’hora d’anar a dormir, o de sortir pitant a escola ben dinat. Era l’esglai de la mare i el no em cundeix el temps, el me’n vaig a treballar, o el mira quina hora és ja…i el més calent està a l’aigüera, el vinga afanya't, o el què bé i sense presses. El temps de diari, i el temps de vacances.
Era el tic tac que escoltava quan ja era al llit amb la porta de l’habitació entreoberta.
Era el dóna-li corda al rellotge, si us plau, que fèiem a diari, fent girar la “palomita” i el rec, rec, rec…
Era temps, i continúa sent temps, encara que ara no funcioni.
De vegades, cal donar temps i espai. I temps al temps.
.JPG)
