29 de setembre 2010

Aturar

L'ombra em fa més alta,
però no em fa créixer.
M'estimo més continuar amb els peus
arran del terra
i des de la petitesa,
perseverant en la lluita
d'un món-espai sense penombres
ni mentides,
on tots puguem passejar-hi.
Tranquil·lament i serena.
Aturar-se per refer.


11 comentaris:

Carme ha dit...

Impressionant aquesta ombra allargassada!

Les paraules conviden a passejar pel teu món. Aturant-nos si ens cal refer camins o passes.

Joana ha dit...

Jo també "m'aturo" a observar-te des de la distància en aquest món que tan bé descrius.
Un petonàs

XeXu ha dit...

Preciós l'escrit. Em sembla d'una senzillesa però a l'hora d'una clarividència fantàstiques. Coherent i ben clar. Em trec e barret.

Vida ha dit...

Un bon escrit pels que ens dedicam ha encalçar ombres massa sovint.

Cris (V/N) ha dit...

Bona foto,jo m'en faig d'aquestes, jajajaja, i m'ha recordat un gran tema del Mestre Serrat:

"No me pidas que no piense en voz alta, por mi bien, ni que me suba a taburete.... si quieres probaré a crecer" (sinceramente tuyo)

Petons, Fanalet, i per cert, avui he penjat una foto que m'ha recordat a tu :)

Pilar ha dit...

La pausa és quelcom molt important. Ens permet respirar.

Anònim ha dit...

TANCAR EL ULLS,AMB LES OMBRES DE AHIR,CLAVADES A LA RETINA.....
JUGAR AMB LA PROPIA OMBRE A CONILLETS AMAGAR.....
JUGANT AMB BCN.

Elvira FR ha dit...

Plas plas plas plas! són aplaudiments!

Joan Guasch ha dit...

m'apunto a aquest món-espai sense penombres ni mentides.

zel ha dit...

Que bonic, que bonic....

novesflors ha dit...

Vaig llegir un llibre en el qual el protagonista no tenia ombra i això li causava molts problemes. Però aquesta és massa gran...