29 de setembre 2010

Endreçar

De la mateixa manera que s'han de deixar les botes que hem calçat i ens han dut per camins, de tant en tant ens cal fer endreça, i desempellegar-nos d'alguns o molts dels llibres que ens han acompanyat: per llegits, per caminats, per deixar espai a noves lletres.
Sempre, però, quan hom s'hi posa molt de tant en tant -en el moviment-  acaba per retrobar-se amb instants, hores i dies de poesia.


Senzillament això, buidant prestatgeries plenes de centenars i centenars de llibres, pujant i baixant escales, trasllat d'estances,  recomponent un espai ple de significat, netejant el polsim acumulat en les lleixes altes, retrobo entre els gerundis, un llibre de poesia d'un lletraferit estimat i m'aturo en l'índex dels tres poemes que em va escriure.
Endreçar, m'ha fet retrobar un tresoret que em fa somriure i oblidar-me dels graons i del pes del paper.. I és més que evident, que aquest continúa i continuarà acompanyant-me.


Flor d'estiu
Aquesta llum que ara m'il·lumina
és el llambreig dels estels
als teus ulls.
Blau encanteri del teu ésser
florint tendrament
amb força
al teu esguard.
Urc curull en la vida que t'envolta.

Aquesta llum que ara  m'il·lumina
és la dolcesa d'un petó
a la galta de la Lluna dins d'un cove.

...

Llambreig

El lotus s'obrí damunt les aigües.
El paó va creuar el cel.
Blau com l'aigua blava.

Les flors mostraren els seus millors colors.
L'herba es tornà catifa.
La força misteriosa del sol es va extendre
per tots els racons.
El dia era clar.
El riu llenegava en silenci.
L'harmonia era perfecte.
En les fulles dels arbres, les gotes de rosada,
cantaven com milions d'Arcs de Sant Martí.
Cada segon va formar un espai.
Als ulls, la pau.
T'havia besat.

...

Llàntia

Tu, amiga,
-dona plena de dona i sentiments-
encara tens la clara llum
a l'esguard,
i escoltes les meves paraules.


Tu, amiga,
-dona plena d'infant i colors sagnants-
mai oblides les llàgrimes
que brollen de nits
amb absències malaltes.


Tu, amiga,
-plena de d'infinits i somnis riallers-
voles, i ets la destral
que occeix la pols dels camins
que ens amaga la lluentor del sol.


Tu, amiga,
-dona plena de raons, de música-
ets l'al·lota que,
tendrament,
m'agafa la mà i m'ajuda a creuar
els grisos carrers.


Tu, amiga,
ets la llàntia indefinidament plena de tu.

8 comentaris:

barbollaire ha dit...

(...quina vergonya...)

Arare ha dit...

vergonya?

quina enveja fa la fanal!
;)

kweilan ha dit...

Molta enveja...Preciosos!

Carme ha dit...

Preciosos... m'emocioneu tots dos. Petonassos.

Mònica ha dit...

Quant d'amor m'arriba amb aquestes paraules embastades amb tanta tendresa les unes amb les altres... quina sort que et dediquin aquests poemes tan bells!

novesflors ha dit...

Quins poemes tan bonics. Ja va bé que els guardes perquè t'acompanyen sempre.

Mortadel.la ha dit...

No sé per què, he tingut una intuició! La de saber qui era l'autor :) Que consti, m'ha arribat abans de llegir el comentari, eh?
Petons per un i per l'altre ;-)

Joan Guasch ha dit...

quan dues persones es comuniquen mitjançant la poesia, es pot demanar més intensitat?