30 d’octubre 2009

Gacelas

GACELAS

I
GACELA DEL AMOR IMPREVISTO

Nadie comprendía el perfume
de la oscura magnolia de tu vientre.
Nadie sabía que martirizabas
un colibrí de amor entre los dientes.

Mil caballitos persas se dormían
en la plaza con luna de tu frente,
mientras que yo enlazaba cuatro noches
tu cintura, enemiga de la nieve.

Entre yeso y jazmines, tu mirada
era un pálido ramo de simientes.
Yo busqué, para darte, por mi pecho
las letras de marfil que dicen siempre.

Siempre, siempre: jardín de mi agonía,
tu cuerpo fugitivo para siempre,
la sangre de tus venas en mi boca,
tu boca ya sin luz para mi muerte.

Federico García Lorca


7 comentaris:

kweilan ha dit...

Durant un temps va ser el meu poeta preferit. Gràcies fanalet!

Carme Rosanas ha dit...

Molt maco el poema i cantat té molta més força.

calaix ha dit...

doncs si bona versió de la Maite Martin ;-)

Elfreelang ha dit...

carn de gallina en la pell i l'ànima...en llegir, sentir, escoltar i sobretot sentir....

Cèlia ha dit...

Que ben descrit aquest sentiment, oi? Quanta imitació que ningú supera...

novesflors ha dit...

La força de la poesia de García Lorca és difícilment superable.

Sauze ha dit...

que hermosa poesia nos trajiste , me encantó recordar a este maravilloso poeta.gracias