Onze de setembre

Aquell migdia havíem dinat a la cuina; després de recollir i posar els plats a la pica, vam encendre la tv, mentre esperàvem el brunzit de la cafetera i ens donàvem cleques a les galtes per saber del cert que era cert el que veiem. Recordo que no donàvem crèdit a la pantalla i vam plorar.
El cafè va bullir i es van recremar els fogons.


Jo havia estat a Nova York. Encara fotografiava amb "carret" i tinc un àlbum ple de fotografies d'una ciutat que em va captivar i em té captivada.
Vaig pujar a les torres, i servo la imatge d'un jove divinament negre com el carbó que des d'una andamiatge exterior -mentre netejava els vidres- em feia ganyotes rialleres. Des de dins, li vaig demanar amb un "please" -vocalitzat en silenci i una clucada d'ulls- el permís per inmortalitzar-lo amb la càmara. L'ok no va trigar.
I tinc una rialla d'un home que neteja vidres en un pis arran del cel, que mai no sabré si ronda encara arran de terra.



Vés que em queda lluny de casa, de les finestres que m'estimo; però sempre que penso en Nova York, em sento una mica també a casa.


Potser per això, i per molt més que no ve al cas, d'uns anys ençà, l'onze de setembre se'm representa un dia trist.
Tot i que la diada de l'onze de setembre, a casa nostra, encara em proporciona una bri d'esperança.

Perquè hi continúem posant música, paraules i veus que ens fan sentir catalans del món.

Bona diada!