01 de novembre 2010

Damunt de tu només les flors



14 comentaris:

onatge ha dit...

Que els pètals li abriguin la nuesa...

Des del far una abraçada.
onatge

Carme ha dit...

Que ens abriguin també la nostra... (nuesa de les absències)

Una abraçada.

Elfreelang ha dit...

Només les flors i els pètals com dits per agafar-te la mà ja immòbil per a sempre i el somriure congelat a la cara, retingut a la retina....només les flors i el seu perfum per acompanyar-te en el viatge a la terra del mai més on tots dormen i somien que somien i que dormen un somni etern i pacific ....i només les flors i la memòria i no saber mai més res que tot allò que ja sabíem....flors i records i instants de vida i de mort.... i ara després de tant llarg comentari ( m'he embalat) una gran Abraçada !!!

kweilan ha dit...

Una frase que diu moltes coses...

Joana ha dit...

Sempre són un bon regal, les flors. Ajuden en els moments bons i els no tant bons. Un bàlsam?
Bona nit Fanalet!

lolita lagarto ha dit...

les flors a vegades són la presència de l'absència..és però una presència amable..

Mònica ha dit...

Em recorda al desig de John Keats, proper a la seva mort, on deia que no hi ha res més bonic que jeure on creixen les flors.

M'ha arribat a l'ànima aquest...

Joan Guasch ha dit...

Hi ha barreges perilloses: aquestes imatges precioses amb la música preciosa i aquesta hora de la tarda, en que el sol ja s'ha post i per la finestra la llum va minvant i pinta una ratlleta vermellosa a ponent mentre el mestral, avui moderat, remou els garrofers i fa anar de bòlit algun tallarol que no sap com refugiar-se... Ai! (sospir).

Per cert, heu provat d'escoltar les dues versions de la cançó alhora?

zel ha dit...

Hi ha moments en els quals millor el silenci i les imatges... Un petonàs.

Mortadel.la ha dit...

SEnzilles flors i preciosa música...
No fa falta més. Una delícia plena de pau.
Com ha de ser.
Petonàrros grans i la meva forta abraçada, Fan.

Mortadel.la ha dit...

Dos bons elements l'Aragall i la Victòria dels Àngels...

Vicicle ha dit...

Mompou és un dels meus músics preferits. Aquest cicle sobre poemes de la Clara Janés té una intimitat passional en la seua versió original de piano i veu que amb l'acompanyament d'orquestra perd en part, tot i les grans veus de l'Aragall i la Victoria. Les imatges són molt delicades.

Sauze ha dit...

qué flores más acogedoras...me encantan.
un besito.

maijo ha dit...

Que bonic, tot.