Després de tants d'anys com fa,
que curta és la distància de l'absència,
que propera la presència,
tot i el vostre comiat.
Tinc, però, un niu en el meu arbre.
capote, romand i jo
Fa 13 hores
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.JPG)
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
13 comentaris:
Sempre hi haurà un niu on tornar, quin bonic oferiment, un abraç
Encertada la cançó :) i un record preciós. Estic totalment d'acord amb les teves bellíssimes paraules. Jo també sento l'absència exactament així.
Boniques paraules que expressen que no hi ha distància, ni passa el temps, quan algú ha estat especial per a nosaltres.
Salutacions,
...si no hi fossin, no els hauries recordat d'una manera tant tendre, no creus?
;¬)
petó dolcíssim, carinyo :¬)*
Així les absències són presències.
Molt bona foto.
Salut.
Senzillament t'envio una abraçada! novembre fineix i els records com una agredolça melangia perduren...
On hi ha un racó de cor no hi ha distàncies... Una abraçada!
no sé què dir-te, les teves paraules m'han arribat moltíssim avui.
M'encanten les teues fotos i també aquests versos que els acompanyen.
buf...
buffffffffffff...
Aquí hi ha hagut vida, hi tornarà a ser quan torni a serntir-se el cu-cut...
Gràcies..........
Moltes gràcies...
Una abraçada.
Cal deixar pas... però cal deixar empremta!
Publica un comentari a l'entrada