07 d’abril 2009

Mari Trini...











Acabo d'escoltar que s'ha mort la Mari Trini...
Sempre em va semblar que l'acompanyava una tristesa profunda, i m'han vingut records en blanc i negre, en moltes bandes sonores dels anys 70...


Amores se van marchando
como las olas del mar
amores los tienen todos
pero quién los sabe cuidar

El amor es una barca
con dos remos en el mar
un remo aprientan mis manos
el otro lo mueve el azar

Quién no escribió un poema
huyendo de la soledad
quién a sus quince años
no dejó su cuerpo abrazar
y quién cuando la vida se apaga
y las manos tiemblan ya
quién no buscó ese recuerdo
de una barca naufragar

Amores se vuelven viejos
antes de empezar a amar
porque el amor es un niño
al que hay que enseñar a andar

El amor es como tierra
que hay que arar y sembrar
cuidala al caer la tarde
no la vengan a pisar

Quién no escribió un poema
huyendo de la soledad
quién a sus quince años
no dejó su cuerpo abrazar
y quién cuando la vida se apaga
y las manos tiemblan ya
quién no buscó ese recuerdo
de una barca naufragar

12 comentaris:

Rita ha dit...

Jo també acabo de sentir la notícia... M'ha sabut greu... M'havia agradat molt. Quants records, oi?

Nuria ha dit...

Ho han dit fa un moment als matins del Cuní.

Sempre sobta la mort, hi ha persones que formen part de la nostra història, ni que sigui per una cançó.

Sempre sobta.

Montse ha dit...

ostres... no ho sabia. I a mi també m'havia agradat força!

només em feia ràbia que en lloc de dir "huyendo", deia "hullendo" (no li ho vaig perdonar mai, pobra noia!)

kweilan ha dit...

Jo també me n'he assabentat ara llegint la premsa digial. També m'agradava.

iruna ha dit...

uah........

és impressionant la manera que tenia de cantar...

la coneixia molt poc, i també m'agradava.

m'agraden molt les dos cançons que has posat, amb tanta fragilitat i amb tanta força a la vegada.

una abraçada, fanal blau

fanal blau ha dit...

Rita,

jo feia tants anys que no l'escoltava...
però la música sovint ens queda impregnada als dintres...
una abraçada!

Enebea,

vindré a visitar-te al blog.
Certament, sempre sempre sobta.
Salutacions!

Montse...

espero que siguis una mica més benevolent amb mi...
...em renyàven perquè en comptes de "hallando" pronunciava "hayando"...
Encara avui m'hi he d'esforçar...per fer bé la pronúncia...

Petonets demanant perdó a l'avançada...:)

kweilan,
deu ser la "quinta".

iruna,

i a més de cantar, sempre m'havia fixat en l'expressivitat de les mans quan cantava.

una abraçada per a tú, també

Anònim ha dit...

ES DIU QUE PATIA UNA DEPRESIO.
EL SILENÇI DE LA FAMILIA.....POBRETA.
AQUEST MALEIT MANTELL NEGRE,DELS FANTASMAS IMAGINATS....UN RECORD.
JUGANT AMB BCN.

Marta ha dit...

No és una cantant que hagi escoltat gaire, però la cançó que has penjat al blog és bonica, realista i plena de veritats. Descansi en pau!

Unknown ha dit...

Siento muy dentro de mí, aquellos mismos sentimientos, mezcla de tristeza y esperanza...Ahora ,después de tantos años,ya he perdido los segundos y sólo me quedan los primeros.

Carme Rosanas ha dit...

Doncs jo me n'assabento ara mateix. Em sap greu, m'agradava sentir-la cantar en francès, també. Vaig a escoltar-la una miqueta.

Una abraçada.

fanal blau ha dit...

Jugant amb bcn...

no ho sabia...però ja no hi és...o si?
En un raconet del meu cor, sí.

Gràcies, Marta!

Begoña,

procura, aunque no sea fácil...recuperar los segundos y arrinconar los primeros...
Un abrazo!

Caaaaaaaaaaaarme!

ai ai ai la Pïafff!

no em deixis mai...:)

un petonet!

horabaixa ha dit...

Hola Fanalblau,

Em va sobtar la noticia. La canço amores.... em va quedar des de fa temps gravada, sovint i penso, té moltes lectures, a diferents edats.

La lletra, tota ella sense desperdici.

I anava a marxar, però veig que parles de nuvols i em quedo una estona.....