25 d’agost 2009
Temps
Quan vam haver de desmuntar el pis, vam tenir prou traça i posar les ganes de no afegir neguits a la tristesa. Cadascú de nosaltres, tenia records impregnats en algun objecte; associats a la quotidianitat, a moments concrets, a emocions viscudes.
Jo en tenia un. Un rellotge, situat en mig del passadís de casa, damunt d’un moblet que feia les feines de rebost.
El rellotge era la referència del transcurs de la creixença, ràpida i lenta alhora. Era l’hora de llevar-se, l’hora d’anar a dormir, o de sortir pitant a escola ben dinat. Era l’esglai de la mare i el no em cundeix el temps, el me’n vaig a treballar, o el mira quina hora és ja…i el més calent està a l’aigüera, el vinga afanya't, o el què bé i sense presses. El temps de diari, i el temps de vacances.
Era el tic tac que escoltava quan ja era al llit amb la porta de l’habitació entreoberta.
Era el dóna-li corda al rellotge, si us plau, que fèiem a diari, fent girar la “palomita” i el rec, rec, rec…
Era temps, i continúa sent temps, encara que ara no funcioni.
De vegades, cal donar temps i espai. I temps al temps.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
18 comentaris:
Temps per aprendre també a gaudir del temps i de l'espai...
Bona nit amb tic-tac...
El temps en la nostra societat estressada actual s'ha convertit en un bé molt preuat.
Ara que no funciona, és temps. Un temps guardat en l'objecte que cada cop que el veus et retorna en forma d'emocions i records!!!
Hi ha el temps dels rellotges, el temps dels calendaris i el batec de la vida dels objectes....temps congelat com dins una fotografia,o dins d'un quadre...
Un rellotge que ha marcat el temps durant molts anys i ara està aturat... El temps de casa teva aturat en un rellotge... :)
És un rellotge molt bunik, per cert!
Hola Fanalblau,
El començament m'ha fet pensar en una obra de teatre que vaig veure fa molts anys per aficionats, "Hi ha que desmuntar la casa".
Ja veus, un petit objecte, que potser ja no funciona, fa evocar un temps que ja ha passat i que forma part de nosatres.
Tempus fugit.
Una forta abraçada
Bona nit amb tic-tac, Joana!
Mentre hi hagi tic-tac al cor...:)
Marta,
el temps és, només temps...És preuat? Ens empaita, de vegades?
A mi, continúa fascinant-me i de vegades em fa una mica de yuyu...
una abraçada!
Ramon,
no funciona, no. Vaig dur-lo a un rellotger, va fer "un apanyo", em va cobrar i "si te he visto no me acuerdo..."
Però, de debò, se me'n refot (lleig...!), continúa fent tic-tac...És el que té el temps, la dimensió que vulguis donar-li.
Passaré a veure't!
Una abraçada!
Elvira,
com el temps atrapat que ens regala Hopper...
Núr,
el temps no s'atura, ni que volguem aturar-lo...
Però tens raó, el rellotge és bonic, per a mi ho és, i molt temps i temps són bonics (o buniks:)!)
una abraçada, Núr!
Horabaixa,
quants petits objectes han anat a parar als escenaris dels teatres amateurs o d'aficionats...
El meu pare n'era un d'ells, de ben menut, d'adolescent i d'adult. Era una passió. Va disfrutar actuant en una companyia molt petitona, després va dirigir uns quants anys...i traspüava entusiasme a l'escenari o darrera els telons, o a la fila de butaques...
Amb un llapis escarransit fent anotacions...
No m'atreviria a dir que aquest rellotge no ha trepitjat cap escenari...creu-me!
Una abraçada, horabaixa!
intento deixar un comentari a l'alçada de la bellesa de les teves paraules...
però gamberru com sóc, et llegeixo miro la foto i el meu cervell, desbocat, troba tot de links, tal vegada, poc seriosos:
Temps era temps de Serrat
Non m'annoio de Jovanotti
Tiempo dels Jarabe de Palo
Time de Pink Floyd
A Day in the Life dels Beatles
Horas d'en Drexler...
i una bona dotzena més de cançons.
ja saps que això és un defecte de fabricació.
però, tal vegada, tampoc fa falta que t'ho expliqui.
ni el que sento.
ni el que m'importes.
una bossa plena de petonets dolços, nina
:¬)*
Ja sóc aquí connectada altre cop!
He viscut un temps de vacances tranquil. Hem fet moltes coses però com que les vacances són les vacances... hi ha hagut temps de tot, d'activitat i de repòs, de calma, de llegir, de pensar, d'escriure, de sentir d'una altra manera. He pensat en el temps i la teva conclusió em sembla magnífica... jo també vull donar temps al temps.
Una abraçada.
A ells també se'ls acaba el temps, eh?
Bonic text i preciós rellotge!
Un petó.
barbollaire...
:)
Carme,
de vegades no hi ha altra opció...
Tot i així, segur que és bo!
Una abraçada!
Trini...
tens raó, al temps se li acaba el temps...però m'encanten i sempre m'han seduït molt els rellotges...
un petonet!
Publica un comentari a l'entrada