En Xexu a qui llegeixo i mai comento, i l'Anna Tarambana a qui llegeixo ocasionalment i també m'encanta llegir-la, m'han decidit al "No me'n sé estar",
Pensava haver estat capaç de tancar l'ordinador-maquinota amb l'esteu segur que voler tancar la sessió...
Fa més d'un any que tant si entro com si surto del poble, se m'apareix un home gran, coix, malgirbat, prim i escanyolit, que camina.
No és metafòric. És un home que passa un munt d'hores fent trajectes que gairebé podria endevinar.
Probablement el metge de capçalera l'hagi esperonat a caminar per sobreviure. Camina tort, com si una banda del món l'estirés.
De tant en tant s'atura, s'asseu en qualsevol àmpit de barana. Com si cerqués recer, com si li faltés l'aire.
Fa mesos que em ronda pel cap acostar-m'hi i no he fet el pas. El pas pausat que ell fa.
Saber què li ronda el pensament, seduït o no (i per força en els passejos). Tal vegada em digui -si mai tinc l'gosadia- que res, que tot, o el per què la vida l'ha encorbat.
Potser un dia, qualsevol dia quan torni, li ho pregunto.
28 d’agost 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Ell també fa el seu camí a la seva manera....quina sort que no te n'hagis pogut estar! ei i altre cop bon camí!
Aquí tothom fa el seu camí, tu, l'home del poble, i nosaltres també. El que ens mou ja és cosa de cadascú. Però potser es pot compartir, això sí.
Que tinguis bona caminada!
Un dia o altre li preguntaràs on va... segur que sí. Encara que no en facis un post.
Bones caminades!
Bon camí!!!
Potser li agradaria la teva companyia, si no ho fas mai ho sabràs...
va, acosta-t'hi, ves a saber què en pots descobrir.
Segur que té un munt d'històries per explicar-te i en pots fer un altre post :)
si ho pots fer avui, no ho facis demà!
Publica un comentari a l'entrada