fa recordar aquells temps en que les avies i les mares cosien i xerraven a les entrades mentre els nens jugaven al carrer. Ara ja no ens queda temps per perdre, i gairebé ni els nens tenen temps de correr pels carrers.
El teu poema és el regal més bonic que he rebut avui. Gràcies. Són tan necessàries les petites coses, els gestos senzills, les mirades autèntiques. No cal res més si pots viure des del cor...
Somriu sola la cadira... Espera conversa plena de les pedres, del carrer... de les orenetes...! Totes li diuen, li parlen, assegudes diuen queixes... i que saben el que passa dia a dia, segle a segle. ..................... Anton.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència.Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita. (el mail es troba al perfil)
Ah! I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
29 comentaris:
fa recordar aquells temps en que les avies i les mares cosien i xerraven a les entrades mentre els nens jugaven al carrer. Ara ja no ens queda temps per perdre, i gairebé ni els nens tenen temps de correr pels carrers.
Quanta emoció que desperta un somriure.
fanalet, esperar amb un bon dia, amb un got d'aigua i amb un somriure, em sembla que se'm farà agradable. Una bona espera.
Que tinguis molt bon dia, fanalet.
la tranquil·litat de ser-hi sense més, somriures i converses...
m'agrada!
El teu poema és el regal més bonic que he rebut avui. Gràcies. Són tan necessàries les petites coses, els gestos senzills, les mirades autèntiques. No cal res més si pots viure des del cor...
Els somriures són, possiblement, la millor expressió corporal.
M'encanten.
(tocarà seguir aquest blog...)
:)
Somriu sola la cadira...
Espera conversa plena
de les pedres, del carrer...
de les orenetes...!
Totes li diuen, li parlen,
assegudes diuen queixes...
i que saben el que passa
dia a dia, segle a segle.
..................... Anton.
És veritat fanalet, el regal d'una mirada, l'abraçada d'una paraula, la cançó d'un silenci..., la companyia d'una mà.
Des del far una abraçada.
onatge
Un ramell de somriures és un molt bon regal.
Amb un somriure ja estic contenta, Fanal. Seuré una estona a la cadira per veure si me'n dediquen algun més. ;-)
un somriure també per tu.
I aquesta cadira fa un goig, que convida a asseure-s'hi!
Aquesta cadira té vida. Sembla clar que espera algú.
jomateixa,
cert, les cadires a l'eixida de casa; es feia més vida de carrer...
Ara als nens, sovint no els deixem córrer...
:)
Montse,
els somriures sempre en desperten, sí!
Un somriure!
Bona nit, Carme!
Jo també desitjo que hagis tingut un bon dia! De "trèvol"?
;)
lolita,
sovint hi ha raconades que em miren, o no sé si les miro jo...però al passar per aquest carreró de Santo Domingo de Silos, m'hi va fer aturar.
Una abraçada!
Mònica, gràcies!
Però desitjo de tot cor que n'hagis rebut algún més a hores d'ara!
Un petó!
Olguen, gràcies per venir!
La millor expressió corporal i no n'entenen de "maquillatges"!
Benvingut!
Anton,
llegir-te és sempre un somriure!
Te'n regalo uns quants i amb moltes ganes!
onatge,
un somriure ample cap al teu far!
Gràcies per acompanyar somriures!
Sempre, novesflors, sempre!
Mortadel·la-Anuska!
Aquest :) és especial per a tú!
:)
I més! :) :) :) :)...:)
Gràcies, Arare...venint de vós és ben rebut!
Seiem?
Va...sí!
:)
kweilan,
la cadira té vida perquè està habitada!
un carrer desert esperant trobar mirades.
una abraçada!
Que cert, i quina imatge més maca i suggerent, és autèntica!
Que maca, Fanal! :)
Que maca, Fanal! :)
Ho veus? M'ha sortit un boble maca!
el millor regal, un somriure!
salut!
Publica un comentari a l'entrada