26 d’abril 2009

Estimat J

Estimat J,

fa mitja hora m’han telefonat per dir-m’ho, per dir-me que aquesta nit passada t’havíen trobat al llit estès i sense alè...
...sense alè un “lleó ferotge com tú que treia foc pels queixals” i rebotia contra tot i tothom...???

...no sé, encara, què t’ha passat, i et diré que ni em vaga saber-ho. M’ha arreplegat un dolor intens i profund i te m’has presentat de nou, després de gairebé tres anys de no veure’ns, amb aquell somriure irònic/histriònic/desafiant...i amb aquella “xul·leria” tan teva que era el teu escut i la teva màscara davant la indefensió d’un món complexe on haver de defensar-te...
Per qui no et coneixia, podies arribar a fer por.
Però la por, la portaves tu magnificada als dintres sense poder entendre-la. La vivència aquesta que et rondava de que tot i tothom t'anava a la contra.

Bronques, robatoris, baralles, sortides de to...i sempre l’obssesió que la vida estava pensada per posar-te la trabanqueta...

Alguna cosa o algú havia d’aturar-te, i vas acabar fent cap entre reixes per poder pausar -un temps- la fugida. Ens vam veure a cel obert i anarianant. Temporades millor que d'altres...algún sotrac.

Amb tú calia tenir més paciència que un sant (com se sol dir), però també amb tú, un podia estrenar rialles i riures a cada poc.

Estimat J...

no disculpo, per a res del món, algunes de les coses que vas fer. T’ho puc dir, perquè ja vaig dir-t’ho quan tocava. I, per tant, puc tornar a dir-t’ho ara que ja no hi ets. Ets un cabrón, nano...ets un cabrón...
Un cabrón carinyós...

però és una jugada trista que hagis marxat...
i em quedo amb la darrera rialla i el reconeixement que em vas fer, amb veu fluixeta...que algunes persones t’haviem tirat “un capote” ...

No està bé plegar veles als vint i molt pocs, o sí...si és el que volies...

T'envio un petó que arriba tard.

10 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Una carta bonica, malgrat la situació irreversible i sense solució, ja.

Si és el que volies, dius... i en aquests casos, jo no puc evitar de pensar el mateix que tu, que potser, per més que ens costi d'entendre, està bé, si és el que volen ells.

Sempre és trist perdre algú que havies cuidat en una mesura o altra. Jo t'envio a tu una abraçada ben forta.

Rita ha dit...

Ufff, què jove!
Una abraçada, fanal blau!

Barbollaire ha dit...

(també passo de puntetes per aquí... no sabria ben bé que dir)

petonet dolç, nina

iruna ha dit...

marciana llamando a tierra, marciana llamando a fanal blau: un xavalín, des de l'espai sideral, diu que sí que li ha arribat lo petó.

una abraçada, bonica

Montse ha dit...

buf... diguem que si era el que volia... li haurem de respectar. Però sap greu!

Una abraçada, bonica!

Cèlia ha dit...

Està bé dir què sentim i què pensem quan "toca" per poder tornar-ho a recordar. I si el record va acompanyat amb els somriures... malgrat la tristor, sempre deixem alguna cosa en aquest món...

zel ha dit...

Pena, molta pena...

fanal blau ha dit...

carme,

cadascú pren partit i decideix a la vida; de vegades, algunes decisions no ens agraden, i ens dolen, i ens fan mal, o ens produeixen una tristesa fonda...
però tot i prendre partit i responsabilitzar-nos de les nostres opcions, hi ha qui ho té més fàcil, i hi ha qui ho té més difícil...

rita,

massa jove, sí...
gràcies!

barbollaire...

una abraçada...

iruna,

gràcies per fer-me arribar l'assossec...una abraçada!

montse,

mai no sabrem si era el que volia...
gràcies per l'abraçada!

cèlia,

cada vegada tinc més clar que hem de poder dir allò que sentim...Però "toca"...
gràcies!

zel,

és trist, molt trist...
una abraçadeta per a tú!

kweilan ha dit...

Un post trist...tampoc sé què dir...una abraçada!!

fanal blau ha dit...

una per a tú també, kweilan!