Estimat J

Estimat J,

fa mitja hora m’han telefonat per dir-m’ho, per dir-me que aquesta nit passada t’havíen trobat al llit estès i sense alè...
...sense alè un “lleó ferotge com tú que treia foc pels queixals” i rebotia contra tot i tothom...???

...no sé, encara, què t’ha passat, i et diré que ni em vaga saber-ho. M’ha arreplegat un dolor intens i profund i te m’has presentat de nou, després de gairebé tres anys de no veure’ns, amb aquell somriure irònic/histriònic/desafiant...i amb aquella “xul·leria” tan teva que era el teu escut i la teva màscara davant la indefensió d’un món complexe on haver de defensar-te...
Per qui no et coneixia, podies arribar a fer por.
Però la por, la portaves tu magnificada als dintres sense poder entendre-la. La vivència aquesta que et rondava de que tot i tothom t'anava a la contra.

Bronques, robatoris, baralles, sortides de to...i sempre l’obssesió que la vida estava pensada per posar-te la trabanqueta...

Alguna cosa o algú havia d’aturar-te, i vas acabar fent cap entre reixes per poder pausar -un temps- la fugida. Ens vam veure a cel obert i anarianant. Temporades millor que d'altres...algún sotrac.

Amb tú calia tenir més paciència que un sant (com se sol dir), però també amb tú, un podia estrenar rialles i riures a cada poc.

Estimat J...

no disculpo, per a res del món, algunes de les coses que vas fer. T’ho puc dir, perquè ja vaig dir-t’ho quan tocava. I, per tant, puc tornar a dir-t’ho ara que ja no hi ets. Ets un cabrón, nano...ets un cabrón...
Un cabrón carinyós...

però és una jugada trista que hagis marxat...
i em quedo amb la darrera rialla i el reconeixement que em vas fer, amb veu fluixeta...que algunes persones t’haviem tirat “un capote” ...

No està bé plegar veles als vint i molt pocs, o sí...si és el que volies...

T'envio un petó que arriba tard.