temps de flors -tres-

Desballestat, malmès i agonitzant, va fer un sospir profund i les flors, en escoltar la ranera van desplegar la seva màgia.

El calancoe va recollir amorosament el do, mentre li demanava a la gerbera que auxiliés el re, alhora que la rosa –sempre amatent- rescatava el mi de la tragèdia, i les falgueres van cridar que ja curaven el fa; i aleshores, alertades les petúnies, van despertar al sol, i els geranis taralarejant van córrer cap al la, el si el van alçar, curoses, les buganvílies que tot xiulant van avisar a les margarides perquè li diguéssin al do que l’estimàven.

I la música va tornar a sonar.