EN LA ISLA A VECES HABITADA
En la isla a veces habitada de lo que somos,
hay noches, mañanas y madrugadas en las que no
necesitamos morir.
Entonces sabemos todo lo que fue y será.
El mundo aparece explicado definitivamente y
nos invade una gran serenidad, y se dicen las
palabras que la significan.
Levantamos un puñado de tierra y lo apretamos
entre las manos.
Con dulzura.
Ahi se encierra toda la verdad soportable: el
contorno, el deseo y los límites.
Podemos decir entonces que somos libres, con la
paz y la sonrisa de quién se reconoce y viajó
infatigable alrededor del mundo, porque
mordió el alma hasta sus huesos.
Liberemos lentamente la tierra donde ocurren
milagros como el agua, la piedra y la raíz.
Cada uno de nosotros es de momento la vida.
Que eso nos baste.
José Saramago.
Poesía Completa
.JPG)
14 comentaris:
Contundent, profund, humà... i en aquests moments de la nit-dia, em ressona amb una força que t'agraeixo.
Estimem la vida, estimem-nos, és el que més viu sentim.
Petons.
Si,Gemma.
Primer vaig penjar el post només amb la fotografía i la música; i després, llegint i compartint aquest poema com un cant a l'esperança, amb una immensitat de mar pel mig, vaig pensar també en compartir-lo aquí.
Ara la nit, ja retira.
Que tinguis molt bon dia!
Un bon dia per recordar Saramago, amb un sentit ètic que ve bé tenir present avui.
Jo que sóc fan entusiasta de Saramago... i en canvi mai no li he llegit poesia. M'agrada molt la combinació. Ahir vaig esperar el teu posts fins passades les 12... però no vaig esperar prou. Ja veig que continues esperant les petites o no tant petites! Bon diumenge, preciosa. Un petó.
Quin més bona combinació fanal blau! de Saramago no en conec la poesia, però si m'he llegit la majoria dels seus llibres...genial! i el puny ho diu tot! bon vint! bon diumenge!
Un post amb molt de contingut. Tot un regal.
Una abraçada.
Fanalet a mi també m'agrada molt Saramago tot i que el conec més com escriptor i no tant com a poeta...
A mi però els punys closos, em fan una mica de "yuyu". M'agraden les mans obertes a tothom...
Petons i bona setmana,
M. Roser
entre el poema, la cançó i el vespre que fa, grisot i humit, estic en una mena de núvol. "Demà del cel plourà sang". Falta un quart d'hora per confirmar-ho. No serà una guerra amb canons, serà de les que no fan soroll.
"i el vent ho canta plorant", Joan.
Ja veus, ens han declarat la guerra.
Un petó, estimat poeta.
M. Roser,
sé que és un símbol, però m'agrada i em defineix.
Una abraçada!
Gràcies, Maijo.
El regal, avui, la teva visita.
Elfreelang, diumenge no gaire bo, ho saps prou bé. Però continurem dient la nostra!
Una abraçada!
Llegeix-la, Carme. Et deixaré el poemari, si vols. Jo tampoc la coneixia i ha estat una descoberta!
Un petó, my friend!
novesflors...l'ètica sembla ser que va de baixa i és preocupant.
Una abraçada i agraïda de la teva companyonia!
Llegeix-lo que t'agradarà la seva!
Publica un comentari a l'entrada