Com un cel
d'estels atapeït
ho escrutes tot
amb la mirada neta.
Els dits
pincen el món
per abastar-lo
i descobrir-lo.
El cel, sempre el veus blau
i els teus ulls
hi posen més color.
de la Roda Poètica febrer 2011
En son quatre
Fa 5 minuts
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
.JPG)
28 comentaris:
Que seria del blau de cel?
Qui sap si perdria lentament
llum i color
si no el repintessin constantment
les mirades blaves?
Quins ulls tan preciosos!! Ep, però jo els veig verds!! Uns magnífics ulls verds... no? :-)
Quin nen més maco! Es teva la foto?
Tenir la mirada neta és molt important... però crec que amb els anys aquesta cada cop s'embruta més... una llàstima!
Només he vingut a mirar. Ma mare em deia, no toques res que aquestes coses són molt delicades i pots espatllar-les.
El blau del cel s'alimenta de les innocents mirades dels infants que amb la sua tendresa ho pinten tot del color de la pau.
Molt bonic tot plegat, poema i foto!!!
Què va ser primer: la puresa del blau del cel emmirallat en els ulls d'un infant o la blavor d'aquests ulls fent el cel més lluminós? En tot cas, segur que es retroalimenten i que sort en tenim de la mirada neta dels infants...
Una abraçada.
L'altre dia recordaves a la teva mare i em vaig sentir molt propera a tu, perquè jo també l'enyoro molt i sempre em dol la seva absència perquè va marxar massa jove i ara amb aquesta imatge tan maca i les teves paraules que diuen tant, m'has fet veure el meu nét que està amb aquesta etapa de la seva vida on tot és descoberta per a ell i que jo gaudeixo tant sempre que estic al seu costat!!
Gràcies per aquests moments tan macos!!
Una abraçada.
La innocència mira sempre pura. Què bonic recordar com és ser nen...
Blau de tendresa
blau de fanal blau
cel ,mar, onada blava
una mirada
Fanalet... darrerament et veig molt inspirada o sóc jo que cada cop m'endinso més en la teva literatura i fotografia. Genial!
Guaau! ho trobo molt bonic.
Bonics poema i fotografia , que com sempre saps copsar el detall i el moment.
A més del que s'evidencia en el teu poema i en la foto, a mi també m'ha semblat un cert autoretrat, per alguna raó t'hi he vist reflectida.
novesflors,
ja m'agradaria poder fer-me un autoretrat així; el teu acompanyament, però, m'afalaga.
Gràcies, M.Antònia!
Una abraçada!
Montse, agraïda de trobar-te aquí!
Porquet, això és que em mires amb bons ulls! :)
Elfreelang,
gràcies per acompanyar-me amb la teva poesia!
Mònica,
aquesta mirada no l'hem de perdre mai de vista; no podem oblidar-la!
Una abraçada, bonica! I una bonica abraçada!
montse,
passa tantes estones com puguis amb el teu nét! Compartiu-les, disfruteu-les, gaudiu-les tant com pugueu.
L'altre dia, a les tantes, em va escriure una neboda, agraïnt-me el record per tot el que té difuminat a la memòria (era ben ben menuda) i jo ho tinc -sortosament- enregistrat com un dels records més dolços.
Ser àvia, deu ser una experiència magnífica. Ser mare, ser filla, també!
Gràcies per aquest acompanyament!
Aquest menut és un dels menuts importants a la meva vida!
Ostres, Galionar...:)
Una abraçada!
Sort d'aquestes mirades. Te'n dono la raó!
Gràcies, Joana, venint de tu...un regalet!
Jpmerch, això o açò és que deus ser un trasto carinyós.
Tu vine, passa, i si mai se't trenca res, no t'amoïnes, ho refem.
Ja m'agrada que vinguis, i el teu sentit de l'humor, també.
Necessari sempre!
Una abraçaeeta!
Alba,
totes les fotos del blog (bé, potser n'hi ha alguna, però les podria comptar amb els dits d'una mà) les he fet jo.
D'aprenent sempre!
Una abraçada!
Assumpta, el mar té sempre diversitat cromàtica!!!
Una abraçada!
Carme,
ens passem la vida pintant i repintant!
Una pinzellada plena de somriures per a tu!
Sols una mirada menuda pot veure sempre el cel blau. Preciosa fotografia!, mirada tendre i encuriosida..., segur que és un regalet gaudir-ne.
Tard..., però volia comentar aquesta entrada.
Abraçada!
Una mirada tan innocent, dolça i tendra, és el reflex d'un petit cel.
Si tothom pogués veure el món amb aquests ulls...
Una abraçada,
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada