Avui, n'hauries afegit un més
al cos de la vida,
però fa tants anys que la vas perdre...
que ens hem d'imaginar
com haurien estat
els solcs a la pell,
els cabells blancs,
el corsec dels ossos,
el corsec dels ossos,
sense pudor ni camuflatges.
L'àvia deia que havies nascut morta
en un dia amb mals presagis,
com una vida ja, per endavant, difunta.
Quines coses!
Però potser tenies tanta feina
a donar vida, a donar-nos-la,
que t'hi vas instal·lar amb fermesa,
decididament i amorosa, mare.
Cada aniversari és una pena,
una pena gran.
Cada dia una pensada
en els teus petons de sucre. 
.JPG)
43 comentaris:
:¬)***
t'estimo...
Tots els petons de mare són de sucre, tots els aniversaris de records són una marca en el cor.
Un petó sincer.
Intuïa que no havia d’entrar a veure el post. M’has fet plorar.
un petó i una abraçada de companyonia...
sense paraules, deixant que el silenci ens emboliqui i ens acaroni...
Tinc el cor encongit... totes les pèrdues d'éssers propers fan mal, però la d'una mare...
Una abraçada gegant per tu.
Un homenatge i un record molt maco!!
Una abraçada.
Un bon homenatge, Fanalet, molt, molt tendre. T'envio una abraçada ben forta.
Preciós.
Un potxonet de sucre per a tu Fanalet.
Estic convençuda que estaria molt orgullosa de tu...gran escrit per un gran record...abraçada immensa fanal blau!
Un pensament dolç, ple d'estimació i reconeixament. Ella hi és.
Aniversaris del novembre per al record, com jo amb el meu pare.
Una abraçada dolça, Fanalet.
"... petons de sucre." Quina maca manera d'expresar la seva dolçor.
Una abraçada.
Que bonic, jo també vaig perdre a la mare molt jove, malgrat això s'ha de mirar sempre endavant. Un escrit motl bonic.
he reconegut la mirada que tens penjada a la paret que captive quan hi passes per davant....
petons,mai de sucre però sempre dolços i blaus...
blosa
blosa,
gràcies per acompanyar-me avui també!
com sempre, dolços i blaus.
Marta,
així ja saps de què parlo. És dur, però te'n dono la raó, sempre s'ha de mirar endavant tot podent recordar serenament.
Una abraçada!
He pensat en el meu pare...No saps com l'enyoro també.
Una abraçada entre solcs,Fanal
Era dolça, Gemma!
I els seus petons, de sucre, tot i no ser massa petonera.
Jo en sóc molt més!
Una abraçada i fins ben aviat!
Gràcies, Galionar. Gràcies!
novesflors,
novembre és per a mi el mes que acumula més pèrdues; potser la tardor hi posa el seu afegit.
Un record també per el teu pare.
Una abraçada de companyonia!
I tant que hi és, M.Antònia, com totes les presències de les persones importants a la nostra vida.
Gràcies per venir!
Les mares sempre ho estan dels fills, Elvira!
Jo també n'estic d'haver-la tingut a ella com a mare. Llàstima de no haver pogut compartir més temps. Aquesta és la pena més gran!
Gràcies per la teva abraçada!
Porquet,
el teu potxonet m'ha vingut la mar de bé. Gràcies, guapo!
M'ha arribat, Carme. Les teves són molt reconfortants sempre!
Una per a tu!
Gràcies, Montse!
Un petó.
Alba,
gràcies per la teva abraçada gegantina. Possiblement són les pèrdues més difícils d'acceptar.
Que no se t'encongeixi el cor, bonica!
Així, en silenci mar...així també s'està molt bé.
Un petó, bonica! I moltes gràcies!
Quadern de mots...noia...em sap greu.
Em venia de gust fer-li una raconet de memòria en aquest espai.
No m'agrada fer plorar, però de vegades se'ns desperten les emocions, oi?
Un petó!
Gràcies, cantireta, així el rebo!
Un per a tu!
Barbollaire...i jo...
Gràcies per acompanyar-me per aquests camins.
Joana!
com s'enyoren! i tant! En record pel teu, també.
Gràcies, dona de llum!
Una gran abraçada, fanalet. també a mi m'ha fet plorar.
Ella no hi és perè el seu record t'acompanyarà sempre i tot el que et va ensenyar perviurà en tu i amb tots els qui l'estimeu.
Molts petons, li has dedicat un poema preciós, molt tendre i ple de sentiment!!!
Gràcies, Joana.
Rebo la teva abraçada!
Com m'han agradat el petons de sucre...ja ho faré servir algun cop perquè és una delícia.
Una abraçada!
Pilar, són bons i ajuden a fer més dolça la vida!
Una abraçada per a tu!
Oh, quin post tan sentit...
Una abraçada.
Escrit amb sentiment, Assumpta.
Una abraçada agraïda!
si que n'és una gran pena..segur que ens hauria transmès una valors i experiències increïbles..però no dubtis que les seves descendents ho feu fantàsticament, una bona mare..:) Sempre hi serà dins..
t'estimo, i en el fons agraeixo que m'ho transmetis d'aquesta manera :*
ilargia, bonica, no esperava trobar-te per aquí!
recordo especialment un dia, el darrer final d'estiu, ja malalta, fent un mà a mà entre vosaltres, sentades al porxo, i l'àvia, explicant-te un conte.
Tu te'ls sabies pràcticament de memòria i a l'àvia li feia molta gràcia que repetíssis les frases com si ja sabéssis llegir.
Jo també t'estimo, i molt!
Un petó, predilecta! ;)
un petó ben gran, Marta!!!
gràcies, Rita! Gràcies!
un per a tu!
Fanalet em sap molt de greu que aquest sigui un dia de records tristos per a tu. Jo també vaig perdre la mare, però si que la vaig veure envellir...
Un dia vaig llegir una expressió que em va fer pensar: "No ploris perquè l'has perduda, alegra't pel temps que n'has pogut gaudir".
Avui , més que mai, un petó ben fort,
M. Roser
Publica un comentari a l'entrada