CLARABOYAS AZULES (II)

Un viaje en ruta celeste-marino
con dejes de añil.
Se abre un arco iris
tras una tormenta de deseos
que acaban, irremediables,
por desearte.
El preludio en son de clouds,
de risas y sonrisas cómplices.
Auténticamente incomparables.

CLARABOYAS AZULES

M'agrada molt estimar, també m'agrada molt que m'estimin.
De memòria ho faig, però en Miquel Martí i Pol sentia en un poema:

Molt he estimat
i molt estimo encara...

Fa força temps vaig escriure un petit recull de poemes que ara, senzillament, em plau compartir-los. Perquè vull, perquè sí, perquè em cal.
Escric poc en castellà, però així van aparéixer. I aquí els planto.



Como ventana abierta
al cielo.
A éste-nuestro-espacio infinito
que nos permite
bocanadas de colores
en los que no sucumbir
al desastre vital.

Per Brooklyn, per Pandora...

Imatge trobada a Wikipedia

Fent papiroflèxia
amb els fulls
i rialles
dels teus ulls.
Endevinar els plecs
amb la llum que s'hi reflexa.

Relats Conjunts: L'odalisca

L'ODALISCA Marià Fortuny 1861
És una proposta de Relats Conjunts

Hi ha sons
que m'esvaloten
l'ànima...

LA RODA

Amb la Roda ens vam trobar fa més de quinze anys a Rodalquilar, un poblet perdut a Cabo de Gata. Alguna mala ànima l’havia abandonat a una sort incerta. La sort, però, ens va somriure.
Amagada dins la meva bossa ens va acompanyar fins l’hotel i se’n va venir amb nosaltres cap a casa.
Menuda, belluguet, sempre amb saltirons amunt i avall, amb la seva pilota com un menut amb el seu peluix, amb una energía inabastable. Seductora, afectuosa i companya fidel, ha format part del meu paisatge i de la meva història.
Divendres passat vam haver de passar pel mal tràngol d’acomiadar-nos. De fet, ja feia dies que en parlàvem, cadascuna amb el seu llenguatge i de la millor manera que vam saber-ne. No va ser fàcil, gens fàcil, però vam fer un pacte: sempre la recordaríem fent el conillet pel jardí.

MENTRE ENLLUSTRO LES SABATES

Mentre enllustro les sabates i les deixo a peu de cadira per quan passin els Reis Mags, sé del cert que no em portaran ni l’Exin Castillos, ni el Picassín que tant m’havia agradat, ni el Palomitón que va fer furor a casa (ja fa molts d’anys) però que encara en conservo l’aroma i els riures pels espetecs del blat de moro convertits en un plim plam en ocellets voladors.
Mentre enllustro les sabates, demano màgia, però que no sigui de joguina. Sinó aquella que, afortunadament, se’ns va apareixent al llarg de la vida i ens fa somriure.
Abracadabras per a tots! Els millors desitjos...


Un fil de cotó
sargint la tarlatana.
Posar fil a l’agulla
no sempre és fàcil.

Sedassant les engrunes de l'ahir.

Sedasso les engrunes
de l'ahir.
No tanco calaixos.
Ni m'he decidit a baixar les persianes.
Només sedasso les engrunes
en un intent - ferm i decidit -
a reeixir.