Però en llegir l'article al blog
PREMI D'HONOR PER A OLGA XIRINACS de la Júlia Costa
li he demanat permís per acostar-lo aquí també.
Així que us convido a llegir-lo i m'afegeixo a la reivindicació.
OLGA XIRINACS, PREMIS, LITERATURA I
GREUGES COMPARATIUS
Els jardins i les flors ja no hi són,
però tinc les paraules.
Olga Xirinacs, 1990
Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d'una terra sense nom.
Olga Xirinacs, 1987
Olga Xirinacs Díaz (Tarragona, 11 de
maig de 1936) és una escriptora amb una llarga trajectòria, diversa i singular.
Ha escrit poesia, novel·la, narració breu i assaig. La temàtica en el camp
narratiu i poètic ha estat polièdrica i dirigida a públics diversos, inclòs
l’infantil i juvenil. Ha col·laborat en la premsa periòdica, ha impartit cursos
de narrativa i ha guanyat els premis més importants de la llengua catalana: el Sant
Jordi, el Sant Joan, el Josep Pla, el Ciutat
de Palma, el Ramon Llull i el Carles Riba. Els
seus llibres han estat traduïts a diferents llengües tot i que l’escriptora ha
reivindicat sovint una política més eficaç i generosa de traduccions. L’any
1990 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi i una escola
tarragonina porta el seu nom.
Malgrat aquest impressionant currículum
literari que fa que Xirinacs es pugui considerar com la gran dama de la
nostra literatura, en els darrers anys hi ha hagut un cert bandejament de
la seva figura, subtil i destinat a potenciar d’altres autors. Molts oblits,
intencionats o a causa de la ignorància, l’han silenciat a l’hora de citar
poetes importants o novel·listes del present. Se l’ha etiquetat en ocasions com
a escriptora tarragonina, per exemple, cosa que no tindria cap
importància si no fos que segons com es mencioni comporta un cert reduccionisme
de la seva obra immensa. No sempre és fàcil trobar els seus títols a les
llibreries. Sembla que en ocasions es castiga l’excel·lència i el fet que
Xirinacs hagi destacat en tants camps i gèneres i hagi guanyat tants
premis destarota els partidaris del minimalisme i l’especialització rància.
Escriure massa, recordem el cas de Pedrolo, ha estat una mena de
penjament quan res ens garanteix la qualitat dels autors menys prolífics i
treballadors.
A Catalunya s’atorga des de 1969 el
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un premi que en ocasions ha estat
controvertit però que té un prestigi evident. El concedeix Òmnium Cultural i és
un reconeixement a la trajectòria d'una persona que per la seva obra
literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i
exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable
i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Ben segur que hi
ha moltes persones que el mereixen o l’han merescut però en mirar el llistat de
premiats ens trobem amb un greuge comparatiu, fins ara l’han rebut
quaranta-tres homes i tres dones. Es fa difícil d’entendre que en els temps que
corren això sigui així. Com és que una escriptora com Olga Xirinacs no el té,
encara?
Xirinacs complirà vuitanta anys pel mes
de maig de 2016 i des de les comarques tarragonines ben segur que se li
endegarà algun homenatge merescut però seria una llàstima que el tema no
tingués un ressò més ampli. El Premi d’Honor seria un reconeixement important,
la cirereta del seu pastís literari, tan remarcable i imprescindible per al
nostre món cultural. Malauradament alguns homenatges arriben tard. Penso en
Joana Raspall qui va haver d’arribar a ser centenària per merèixer un
reconeixement més multitudinari i que tampoc no va obtenir aquest premi, per
cert. A Montserrat Abelló li van concedir amb noranta anys. S’ha atorgat a
homes molt més joves, que encara tenien molt de camp per córrer. Tot i que es
parli tant d’igualtat d’oportunitats per als dos sexes i que molts prejudicis
semblin superats el cert és que en aquesta mena de coses estem encara molt
lluny de la normalitat.
Olga Xirinacs, certament, no precisa de
cap premi per a ser una gran escriptora que sempre cal descobrir, redescobrir,
llegir i rellegir. La seva magnífica poesia, per exemple, és encara un tresor
ocult, amb poca presència a la xarxa i, ai, a les llibreries i biblioteques. No
és ella qui necessita cap premi sinó ben bé a l’inrevés. El Premi d’Honor sí
que precisa de comptar en les seves llistes amb un nombre més o menys semblant
d’homes que de dones si vol tenir una continuïtat digna. Ni tan sols els premis
Nobel, en la llista dels quals hi ha també molta diferència entre homes i
dones, compta amb un tant per cent tan baix de senyores.
Algunes persones a les quals he
plantejat aquesta qüestió, s’han inquietat pel fet que ho han interpretat com
una crítica als homes guardonats. Res d’això, no entraré en el camp de les
qualitats, dels gustos, de l’oportunitat del moment o de la vàlua de les
persones que han estat reconegudes amb aquest guardó o amb d’altres. És, tan
sols, qüestió de percepció, de números, d’estadística. Però cal admetre sense
restriccions l’excel·lència d’una escriptora de gruix amb molts anys al
darrere, un munt d’extraordinàries novel·les, un nombre impressionant de contes
diversos i la qual, a més a més, pinta, toca el piano (la música és present en
molts dels seus textos), manté un blog personal i continua en actiu.
Per fer un tast, un poema i la relació
d’alguns títols importants de l’escriptora:
Sóc més ample que el prec
adreçat a ponent, a l'hora incerta
que els arços punxen núvols
amb misteris de fusta
carn i ossos.
Depenc de cos i pedra
i les arrels se'm nuen al cervell.
És així que el meu vol
esdevé lacerant fins al traspàs.
No tastaré la lluna
amb somnis freds, però les dents
trossegen
el meu cos tot obert
al sol profund.
De Llençol de noces (1979)
Bibliografia imprescindible
Narrativa
Música de cambra. Barcelona, 1982.
Interior amb difunts. Barcelona, 1983.
Al meu cap una llosa. Barcelona, 1985.
Zona marítima. Barcelona, 1986.
Relats de mort i altres matèries. Barcelona,
1988.
Enterraments lleugers. Barcelona, 1991.
Cerimònia privada. Barcelona, 1993.
No jugueu al cementiri. Barcelona, 2002.
El hijo del tejedor. Barcelona, 2006
La inundació. Valls, 2012.
Poesia:
Llençol de noces. Barcelona 1979.
Preparo el te sota palmeres roges. Barcelona 1981.
Llavis que dansen, Barcelona, 1987.
La pluja sobre els palaus. Barcelona, 1990.
La muralla. Barcelona, 1993.
Óssa major : poesia completa
1997-2007. Barcelona, 2009.
Balneari del nord. Badalona, 2014.
Júlia Costa, octubre 2015
Gràcies, Júlia.
Gràcies, Olga.