Les taules eren buides. Els marbres ensenyaven les màcules del temps. Un calendari rònec i llardós, s'havia aturat al vint-i-cinc. Vaig estar ben temptada de demanar si em podien canviar el temps (se'n devien oblidar), o la data. L'hauria fotografiat de nou abans d'arribar, tres quarts d'hora després, al sopar que sense seure a taula, em va fer sentir com a casa. Res millor que la bona companyia. Un vint-i-sis.
Gràcies i una abraçada ben gran a tota la companyia!
Després de l'exposició fotogràfica, ens va sobrevenir un cuc de desig insospitat, brusc i fulminant. Tanmateix manyac, dolç i amorós. Abans de tornar a l'hotel, vam passar per la cruïlla per inmortalitzar el nostre bes. El bes que ens ha quedat sempre a la memòria.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència.Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita. (el mail es troba al perfil)
Ah! I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!