Un sis de gener d’un seixanta i…
L’emoció i l’insomni infantil de la nit de reis, no treia energia perquè, tant bon punt començava a aclarir, anéssim a donar la tabarra als pares, una mica esperitats-esvalotats, amb
l’au va, vinga a a a de la cantarella…
lleveu-vos!!!, mentre estiràvem llençols, els agafàvem les mans per incorporar-los. Però val a dir que mai no ens ho van posar massa difícil.
La porta del menjador, estava tancada. Una porta de dues fulles, de les dels pisos antics amb balcó i galeria i un passadís, que de petits ens semblava llarg, i de grans se’ns ha fet una mica més curt i estret.
Els vidres, biselats, permetien intuir siluetes d’objectes damunt les cadires o el sofà, on la nit abans havíen quedat, això si, les sabates ben enllustrades.
Abans de sopar el pare feia una crida general al betum i al raspall de les sabates i ens tenia a tots amb l’intent de fer-ne -de les sabates d’escola atrotinades i gastades de la sola- pràcticament un mirall.
Cadascú tenia el seu espai assignat, deien que era la manera de facilitar la feina a Ses Majestats els RRMM de l’Orient, per a no crear confusió a l’hora de dipositar correctament les comandes dels nostres desitjos.
Encara amb pijames i bates, feiem la cúa davant la porta per rigorós ordre d’edat, de més petit a més gran, amb una sola excepció: la iaia, que vivia a casa, era la primera. Per ser
iaia tenia aquesta prebenda. I quan el cap de cúa donava la consigna de
podeu obrir! avançavem en la minsa corredissa cap al nostre espai màgic. De la cadira despullada de la nit, als regals embolicats.
Aleshores, desfer els embolcalls del que havíem escrit a les cartes. Alguns desitjos satisfets, d’altres no; com en la vida. I mitjons, calces i calçotets, samarretes de felpa…(anys després a les noies ens portarien el sostenidors, i als nois les primeres corbates…). Colònies, sabons, carmanyoles, els
plumiers.
I
vinga va…anem a esmorzar que a les dotze hem d’estar a casa els tiets!
I l’esmorzar, especial, de xocolata desfeta. I les presses per vestir-se al menjador mentre anavem mirant i remirant-ho tot.
Posa’t els mitjons i calçat, ves a pentinar-te, vine que et desenredo els cabells…va…espabila…
Emocions i somriures i alguna que altra frustració. D’estretors compartides, però ben amanides amb tendresa i tot l’esforç dels qui havien estat els veritables impostors de Ses Majestats els RRMM de l’Orient.
Amb la clenxa ben feta, ens entaforàvem tots (i érem colla) en un Gordini blanc del qual , encara en conservo, no sé per què, la matrícul·la.
.JPG)
