Pels pròxims 12 del 14

Flascons de vidre
amb essència acolorida
per a l'avenir.

Un bon final d'any i un bon inici pel 2014!

Bon Nadal

Que les petites flames
continuïn sent els grans tresors que habitem
i que ens habiten.
La llum entrant  i propera que ens escalfi.


Tingueu molt bones festes de nadal!

per anar fent via

Amb l'arribada del fred,
tres ciclàmens posen color
a un somriure encaterinat de la complicitat estelar.
Una instantània
queda esborronada, però manté l'essència,
i afegeix caliu.
Sota el tendal, al carrer,
l'abraçada és punt de llum. Com un farets, els ulls.
Uns peus abriguen els peus,
per anar fent via.

Busco la tinta

Busco la tinta,

per escriure, de nou,

els mots que em somriguin.

Descontracturar

Descontracturar
el múscul més intens:
dolor a l'ànima.

Hauré de començar a robar els colors

foto d'en barbollaire

No acabo de trobar blaus que alimentin

ni asserenin la línia que manté l'equilibri.

Golafre com he estat tant de temps,

se m'esmuny i m'evita el miratge nodridor.

Tal vegada, la realitat que veig com adversària,

no sigui més que un parany que no sé resoldre.

Hauré de començar a repintar els colors

que la vida m'ha pres.

Navega riu enllà

Hi ha un verd blau cristal·lí,
com toll de vidre,
que t'amanyaga.
Bressol perdurable.
Essència d'aigua dolça
amb la sal de la vida incrustada a les pedres.
Navega riu enllà.

Jo també don suport!

Vesteixo de verd i em sento illenca.

Avui farem via...

tot és casa meva i tot

m'era i m'és i em serà casa

com si veiés voleiar

la roba estesa de l'àvia

Enric Cassasses

També trobarem fent via a en Pon'S blog

  

Aturo

Aturo,
fins que l'embassament de tristesa
desaigüi i els porus se'm facin permeables
a l'absència, no a l'oblit.
Aturo, perquè tampoc sé trobar cap altra manera.

Avui ja és gairebé demà

Avui ja és gairebé demà.
Recollirem les cendres
i vindràs, de moment cap aquí, fins que volis.
Sé que cap voltor et farà la guitza
perquè amb el teu planar discret,
el batre de les teves ales i els saltirons,
encara aconseguiran distreure'm de la mort.
El pitroig, avui, m'ha mirat de reüll
amb complicitat de tristesa. Com amics des de fa molts temps.
Una clucada explícita i silenciosa.
Després una petita ventada
s'ha endut els angelets,  mentre al banc de les carolines,
t'escrivia sense màquina ni full en blanc.

Senyora llavors

Senyora llavors,
diumenge esmorzàvem engrunes de sol
i dilluns tot va enfosquir.
Aquest aparellet
amb forma estimadora
es va espatllar saltant-se la normativa
de caducitat,
i ara no hi ha lloc
on tramitar una reclamació,
ni manera possible d'arranjar-lo.
Una mala jugada de la tecnologia humana,
imprevisible, sobtadament ferotge, 
i de vegades enrabiada sense saber el per què.
El per què te tot plegat com deies fa quatre dies.
Quina jugada per a tu,
i quina gran trabanqueta que m'has fet
per no dir-la més gruixuda,
sense desig de fer-me caure.
Estaries disculpada immediatament, si et podés dir amb veu alta
que no m'ho tornéssis a fer mai més,
però he de començar a creure que no serà possible.
Haurem de reinventar un nou llenguatge
-més silenciós i íntim-
pels esmorzars de sol,
per preservar el nostre univers especial
confegit des de fa tant i tants d'anys.
Ara per ara, sé que em serà molt difícil,
però m'hi esmerçaré amb el convenciment
que sempre ens hem viscut, estimant-nos.

La senyora lletres, com deies.

 

Paro taula

Paro taula,
amb les engrunes de sol
que ens hem menjat de bon matí
damunt catifes de flors.
Ara ja ben fosc,
el temps es ralentitza,
amb un tic tac suau
i música de nit.
Descansa per retrobar demà
la lluentor del groc,
i la carícia.
N'esmorzarem de nou.

 

Pètals lluminosos

Em vas regalar una fotografia
que em fascina.
Calces espardenyes
i fas llengotes al costat de la mare.
La mare et mira, crec que t'admira.
Tu, agosarada, ella més prudent.
Plantant cara, desafiant el món
després dels bombardejos,
amb olis de margarides, bodegons 
i natures mortes.
Colors, de tots colors, compartits durant molts anys
i una mort prematura.
Heretada des de fa molts anys,
tenim una amistat autèntica.
Ens van quedar uns pètals lluminosos
en la penombra de la tarda 
que sempre ens acompanyen.

(per la Glôria A. que avui en fa vuitanta-cinc)

M'allunyo prou

M'allunyo prou
per no destorbar el secret,
la descoberta.
Una formiga fa camí
entre les mans.
Passejo la mirada
que simpatitza
-des de lluny-
amb la troballa.
Exploren la vida
ben a prop. 
Com un cau
que acarona
i els fa-ens fa grans. 
Amb color de somriure.

Bona tarda de Sant Jordi!

Sant Jordi

Pel caminet de vora el riu,
tresca que tresca,
va galopant un cavaller.
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!
Ha senti dir que hi ha un país
plora que plora
perquè d'un drac és presoner.
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!
La seva espasa al raig del sol
brilla que brilla.
-Cercaré el drac i el venceré!
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!
I tot tornant, quan l'ha vençut,
dubta que dubta:
-Potser aquest drac no és el darrer...
Sant Jordi va,
Sant Jordi ve!

Joana Raspall

El llibre meravellós

Tinc un llibre fet
amb pètals de rosa,
esquitxos de mar
i olor de maduixa.

Per fer lletres d'or,
una papallona
s'hi espolsa les ales,
i el sol les dibuixa.

Els dits blaus del cel
hi escriuen les faules
que cap ull humà
sabria llegir.

El vent me les conta;
les sé de memòria!
Me les conta el vent...
o surten de mi?...

Joana Raspall

La rosa

La rosa
té un batec de cosa viva
que forma part
del nostre propi alè,
i quan l'abril
encara no ens arriba
ens enyorem,
i no sabem perquè.

Joana Raspall

Salut, llibres i roses!

Les glicines

Les glicines,

arracades de somriures,

busquen repós.

Els pètals caiguts

fan de ventall.

Colors al caminar.

Amb el sol a l'esquena,

escalfor i abric.

Fent companyia.

microrel@ts en blog

Els plecs de la pell, traçaven tantes senderes, que els desorientaven. Escames, durícies, pell morta. I, sense avís, com un regal, un lliscar suau en el trajecte. Garbuix de plugim i sol. Endreçant, potser desendreçant, canals epidèrmiques.
Amb una connexió emocional, difícilment descriptible, van conxorxar-se amb un ens mantindrem fidels.

http://microrelatsenblog.blogspot.com/

A tocar

A peu Les faldes
el groc fa d'abrigall.
La neu se'l mira.

Quan cauen parets

Quan cauen parets,
al ras no s'hi dorm bé.
L'ànima s'ensorra.
Ni el poliuretà
aïlla la desesperança,
ni protegeix la casa del costat.

Hi ha finestres que podem obrir.

N'hi ha que ja no s'obren
i massa somriures desnonats. 

 

Un tast

Un tast
senzill i amorós,
per revifar.

Poca estona,
prou,
per saber on som.
Glopet breu d'emocions.

Un sobret menut de sucre
per endolcir,
i una cullereta
que destria cabòries
i tristeses, 
al paladar de l'ànima.

Mel i marfull

Mel i marfull

entre dues llunes.

Aroma serena.

Pren la nit

Pren la nit,
amb una bellesa
que regalima silenci.

Torna a ser fosc

El dia s'ha llevat
amb l'avís d'un picot
i un groc, insistent,
entrant per la finestra.
Indici, clar,
que la fredor escampa
cap a altres indrets.
M'ha fet carantoines
amb un abric efímer
-diuen-.
Torna a ser fosc.

Resilients

Resilients,
alcem vols acolorits
quan la mar s'aploma.

per la carme

 Tots els colors,
paracaigudes voladors
en el mar dels teus mots.

diu la carme

 Als teus mots
trobem els colors necessaris
per teixir-nos ales
i alçar el vol.

diu en barbollaire


 Voleiant somnis,
perduts en la mar blava,
alcem ideals.

diu la montse
 

Paisatge distint

Trobar un paisatge distint.
Enblanquinat el verd
i les flors de l'ametller
que, d'aquí a pocs dies,
dibuixaran un tapís de neu a terra.
Fotografiar amb la mirada
l'instant,
ara que ha començat el degoteig,
i en un no res,
el groc fondrà la llum blanca.

Li demano al vespre

Li demano al vespre,
silenci, i ulls desperts.
Que la nit no em deixi òrfena
de la calma
que tants anys m'ha acompanyat,
i no llevi l'encanteri dels mots:
amb les ombres, i les aromes.

Dius que fa fred

Dius que fa fred,
i a estones se'ns congela la imatge
des d'aquest espai que encara em sorprèn,
a mi (tu n'estàs ben avesada),
i que ens permet trobar-nos.
Em mostres les tulipes,
apropes el nas a l'aroma imaginat
que, encara no sé com ha estat,
arriba fins al menjador de casa.
Arronso el meu, i gairebé les toco.

Minut després,
d'aquesta primavera virtual,
gires la pantalla del portàtil viatger,
i obres la finestra per mostrar-me
el carrer nevat fora l'estança.
Tanca, no et refredis.

Prou lluny i ben aprop.

Aquí fa bonança i, aquests dies,
sembla que l'hivern s'amagui.
Sempre són càlides les teves paraules,
i fem, ambdues, que ens abriguin quan cal.

Abans d'anar a dormir,
t'enviaré l'esclat dels ametllers
com un regal-somriure.

(per a tu, Mar)

Fa de mal creure

Fa de mal creure
que després de tant brogit
i a tan poca distància,
a recer d'un blau de calma,
amb els arbres estalonats a la terra,
una menuda cotxa fumada
ens fes córrer i saltironar
fins atrapar-la amb la mirada,
escoltant-nos la conversa.

Mentre els petons

Mentre els petons 
s'esponjaven a les galtes,
-divertits i festius
com un pa de pessic-,
s'enllaminien els llavis
amb els somriures.

Gèlida la nit

Gèlida la nit.
Quan me la trobo, mimosa,
amaino el pas i em fa retrocedir.
Als ulls de la fosca,
esclata,
com una gernació
de constel·lacions lluminoses.
El xiu-xiu del ventet,
com si parlés amb elles,
m'atrapa la mirada.

Reines i reis

Que ens portin gominoles

i no ens duguin carbó,

que ens facin abraçades

i ens donin un petó.

En fer-se fosc que passin

llençant-nos caramels,

no ens posem pas nerviosos

sino veiem camells.

I quan tornem a casa

abans d’anar a dormir,

mirem  per la finestra

per si els veiem venir.

Que ja arribin les reines,

aviat vinguin els reis,

els grans mags de les cases

i no els de palauet.

Rialles i regals s’hauran de repartir

d’una manera justa

per poder compartir.

Que ja ens n’han pres prou!