Desig de llum
per albirar nous somnis.
Motor de vida.
Un dolç final, una dolça estrena, i un brindis!
Feliç 2012!
per primer cop
Fa 3 hores
30 de desembre 2011
29 de desembre 2011
Solcaré el teu cos
Solcaré el teu cos,
coixí humit de cel.
Acariciant-lo.
...
...
...amb la dolcesa,
com de plomes,
a la punta dels dits...
com de plomes,
a la punta dels dits...
...
Seré el deixant
tremolós i vibrant
de les carícies...
tremolós i vibrant
de les carícies...
...
delicadament, a penes amb la punta d'una ploma d'aire en el cel de l'aigua.
27 de desembre 2011
Faig un tast
Faig un tast.
Trio a l'atzar
un gual de camins,
murmuris,
uns dies antics
de signe i desig.
Un glopet
de semblança,
composicions
i subterfugis
de ditades.
D'alguna empremta.
Mentre badallo,
dubto.
Mentre somnio,
et veig.
22 de desembre 2011
21 de desembre 2011
Quan...
Quan s’acostava el darrer dia d’escola, abans de marxar.
Quan dins del cotxe, de camí a la muntanya, sense espai per una agulla i embotits i a la falda, comptàvem els arbres engalanats i en feiem comptes de qui n’havia trobat més.
Quan arribàvem a casa: el glaç, el baf de l’alè, la llar de foc, i els llençols humits. El maó escalfat al foc i embolicat amb draps de cotó als peus del llit, les bosses d’aigua calenta i el pes de les mantes.
Quan tots trescàvem per posar la casa “a to” i la mare atabalada a la cuina amb el brou i els canalons.
Quan després de la Missa del Gall, encara paràvem taula per l’endemà: cavallets i retalls de fusta per allargar una taula a mercè d’una família nombrosa. Tot curosament parat, la vaixella duralex de color cava.
Quan el pare muntava els seus personals centres “ikebana” per a la taula.
Quan estrenàvem mitjons, calces i calçotets. Per Nadal, qui res no estrena, res no val.
Quan començaven a arribar cosins, tiets i amics familiars. El rètol ben posadet del lloc que ocupava cadascú a la taula. Els petons, les abraçades, el “bon nadal”. A tocar de trenta.
Quan el pare deia de beneïr la taula i agraïa estar plegats, i es posava tou recordant l’àvia morta i els que ja no hi éren. El “bon profit!” al uníson, gairebé, i el començar a endrapar el tot tot tan bo que t’ha quedat…i en un no res…després de tantes hores a la cuina.
Quan, dissimuladament, anàvem lligant els tovallons d’un amb l’altre sense que se n’adonéssin i fer-ne una cadena. Quan un s’eixugava les morrandes, n’estirava uns quants. O unes ventoses que ens duia un tiet que es posaven sota les tovalles i manxant una petita bomba d’aire el plat s’aixacava. Els riure incontingut que ens agafava als menuts…com si fos la malifeta més gran del món.
Quan, a les postres, el tió cagava els torrons i els polvorons. I l’au va, nois! El vers de nadal! I, un per un, enfilats a la cadira, recitàvem el que ens havíem après de memòria, i després paràvem la mà i l’avi ens donava “un duro” a cadascú.
Quan es començaven a cantar les nadales, desentonant i ja entonats pel cava: el fum fum fum, el desembre congelat, i el “anda dile que entre, se calentará…porqué en esta tierra…”
Quan es feia de nit i encara rondàvem tots i un tenia la sensació de viure en un món ben bonic, amb ulls d'infants.
Després de llegir els quans...de la Pilar
19 de desembre 2011
Bum bum
Bum bum,
batega.
Alguna arrítmia,
petites necrosi
i les ganes de bombeig
sincronitzat.
Bum bum.
Insistent, batega.
18 de desembre 2011
Fa olor de fred.
Replegat
en el fosquet de la tarda,
a peu de vall
-en la distància-
un fanal treu el nas
amb llum atenuada,
i ensuma núvols saltironant pel cel.
Fa olor de fred.17 de desembre 2011
16 de desembre 2011
Una proposta pels Relats Conjunts
Bocca della verità, Roma, 1632
Sense por.
Amb la certesa
que no perdríem la mà
perquè no mentíem,
l’amor ens regalimava
de la boca.
Mentre, a les mans,
-carícies als llavis-
tot era plaer de veritat.
una proposta de relats conjunts
L'arracada
Perdo el que no volia absent,
penjant del lòbul de l'orella.
Com una companyonia discreta, perlada,
amb genuí llampurneig. Bressada.
Al capdavall, només és una arracada
sense poder gronxar-se, ara.
Com una companyonia discreta, perlada,
amb genuí llampurneig, bressada,
que em comboiarà sempre.
13 de desembre 2011
Assedegats
Assedegats
bevem l'esperit o la tisana
que ens assuaugi la set.
En cada glop,
un nou tast gustós
al paladar de la pellde l'ànima.
10 de desembre 2011
Entre l'horror i l'esperança
L'horror...
La una del migdia.
Fa bonança,
extranya per un mes de desembre,
però la platja del nord, avui deserta,
encomana fred a l'ànima des de l'arena.
Quilòmetres de gra que glacen.
Branquillons esmicolats
li confereixen la devastació
i l'horror de fa uns anys.
La mar, avui calma en excès,
es proclama com a única fugida.
Ni una ànima,
de totes les mans empresonades,
ni una onada sonora de les veus
que proclamaven llibertat.
S'hi escolta, però, un silenci
que brunzeix en l'aire
explicant patiments i desmembrances
per molt i molt
que es vulguin amagar.
T'escoltem la veu, Joan.
...
L'esperança...
Bressol d'arribades
aculls la por i la tranformes
en el primer plor que albira vida.
El teu somriure.
El Canigó resplandeix amb el blanc de neu
des de totes les estances.
Com un llençol de cotó net i sense midó
per a un descans tranquil,
i unes farinetes, o un crostró de pa morè
per rossegar.
Les escales revolten els pics
i el passamà de l'escala enmascara la basarda.
Però la vida neix, i creix.
I tu, Elisabet, silent i austera,
teixeixes una fina gasa
on la vida reviscola,
camí enllà.
09 de desembre 2011
I a terra endins
I a terra endins,
l'ombra dels estels
llucant per les finestres.
(els haikús nadalencs de les intineràncies poètiques)
08 de desembre 2011
Si sabés pintar
Si sabés pintar,
escriuria els colors
amb la llum
de Colliure.
Amb llapis
o pinzells
lleparia, arribada la nit,
el llenç cromàtic
de la teva mirada. 
03 de desembre 2011
Un grapat d'hores
Un grapat d'hores
per caminar llambordes.
Llorers i tardors.
...
...
Llorers i tardors
en llarga caminada.
Els peus floreixen.
Vindrà tendra la pluja
a acaronar-me els polsos?
en llarga caminada.
Els peus floreixen.
Vindrà tendra la pluja
a acaronar-me els polsos?
tanka regal de la novesflors
02 de desembre 2011
Moblatge romput
Amb les ganivetades
hem d’esperar a que minvi la brollada
per no fer-ne, del mal aliè,
el nostre.
Al capdavall
qui empeny el matxet
no ens pot ser bo.
Ni per la sang, ni per la companyia.
I et dic que,
per molt que restauris
el moblatge d’allò
que anomenàvem ser amics,
jo devia ser mirada encegada,
i tu, un impostor.
Fidel com sóc en l’amistat,
avui, prou que em costi,
et seré infidel.
Com una venja amb l'exclussiu i únic propòsit
d’ignorar-te.
Tot i no fer-se'm fàcil.
Cinquanta minuts i avall.
Cor engalanat
Pintes de llum i sol
les parets de casa.
Cor engalanat.
...
Els versos que decoren
les parets de casa meva,
duen la imprimació
del somriure que, cada nit, em regales.
...
Els versos que decoren
les parets de casa meva,
duen la imprimació
del somriure que, cada nit, em regales.
01 de desembre 2011
La teva casa
La teva casa,
fa olor de romaní, d'espígol
i sal.
Te sorrals de desert,
esquirols que dansen per les nogueres
i flors de cicuta assecades
que no son cap perill.
Avellanes, pinyes, petxines,
cristalls arrodonits
que, transparents i sense arestes,
diuen la seva.
La teva casa
té un aroma dolç i bonic
que no sempre vaig saber olorar.
30 de novembre 2011
El trenta, la teva mà.
La teva mà.
La meva, en la que ara
m’hi reconec els moviments,
els solcs.
El trescar ràpid
per les llambordes
del cor de la ciutat;
el pas pausat i els balls
-saltironant-
a la muntanya.
El joc, els tolls,
cargols, espàrrecs
i katiusques,
i l'aroma que t'estimaves,
el de la terra molla.
Les espardenyes
amb l’olor de cànem
i pneumàtic,
a la roba,
tornant de treballar.
El petó,
sempre,
envetador d’afectes
i actor de rialles
a l’escenari
del teatre, i ensems,
al de la vida.
Seductora mirada.
I la teva absoluta
i incondicional predilecció
per nosaltres.
(pel pare, avui)
29 de novembre 2011
28 de novembre 2011
La tristesa del 28
Torno de París
en un wagon lits
enfilada en una llitera
que és, per a mi,
un abisme.
Els ovaris
extremen el dolor
fins a la punta dels dits
de peus i mans
i grimpen,
a falta d‘aire net,
fins a la gola
per a avortar el plor.
La meva ànsia
de veure’t
ennuega la nit,
i quan arribo,
la dissort
del ja no hi ets.
Torno a París,
mil vegades,
per esborrar
els rastres de
de la tristesa
i m'hi reconcilio.
27 de novembre 2011
26 de novembre 2011
Vint-i-sis i els plecs de la tardor.
Hores de tardor,
de nusos-plecs a la pell
en que, tot caminant,
el perdigolet
se'ns instal·la
dins les sabates
dins les sabates
i ens porta el fred
-fiblós-
a la planta dels peus.
Ja més tard,
Ja més tard,
les hores s'eixamplen
i acaba per treure el nas
-xafardera d'aromes-
la bèl·lua gentil
de la natura.
25 de novembre 2011
El 25N Dia internacional contra la violència vers les dones
Amb la violència, la poesia s'esfuma. I plora.
Amb qualsevol mena de violència.
No és un imaginari, és per molt que ens costi de creure, una realitat. Trista i esfereïdora.
Mil·lers de dones són violentades, maltractades, violades o assassinades en mans "d'homes" que se'n creuen propietaris amb dret a decidir, i a manllevar vides.
Dones i homes, hem de dir prou!
Junts en contra de la violència.
24 de novembre 2011
El 24, la paraula al carrer.
Seguint amb la proposta del Tibau en el seu 222è joc literari, m'he llençat a posar les paraules al carrer, en una placeta d'un poble situat a la falda del Montseny, a Sant Antoni de Vilamajor. Si algú hi fa aturada, tal volta les llegeixi.
He aprofitat aquella hora que tothom està replegat a casa al migdia, omplint el dipòsit de l'estòmac; de no ser així, no sé si m'hauria atrevit...
Ja fosca la tarda, continuaven recolzades.
He aprofitat aquella hora que tothom està replegat a casa al migdia, omplint el dipòsit de l'estòmac; de no ser així, no sé si m'hauria atrevit...
Ja fosca la tarda, continuaven recolzades.
En qualsevol
indret.
Pacient,
exhausta,
tendra,
incerta,
fins i tot, tramuntanada.
La paraula,
espera.
23 de novembre 2011
XXIII
I si mai fos precís,
guarir-te les esgarrinxades
amb la melmelada dolça
dels meus besos.
de les Itineràncies Poètiques. juliol 2011
22 de novembre 2011
vint-i-dos i més...
Generoses mirades que saben llegir-les, tot fent-les seves.
Generoses mirades que sabem llegir-les, tot fent-les nostres.
I voltros, qui sou?
-Poemes.
21 de novembre 2011
2(1) o la necessitat d'una mirada dolça i clara
Atalaiem el món
amb tintades distintes,
però ben mirat,
tu i jo, plurals, sabem
que cerquem
-amb l'esguard i el posat-
la bellesa de les llums
i el fulgor dels fars.Revoltes de mars
lluents.
Quan la vida se'ns desenfoca
insistim, segurs
i indefugibles,
quan l'encarem.
Així, l'intent.
20 de novembre 2011
El vint...
EN LA ISLA A VECES HABITADA
En la isla a veces habitada de lo que somos,
hay noches, mañanas y madrugadas en las que no
necesitamos morir.
Entonces sabemos todo lo que fue y será.
El mundo aparece explicado definitivamente y
nos invade una gran serenidad, y se dicen las
palabras que la significan.
Levantamos un puñado de tierra y lo apretamos
entre las manos.
Con dulzura.
Ahi se encierra toda la verdad soportable: el
contorno, el deseo y los límites.
Podemos decir entonces que somos libres, con la
paz y la sonrisa de quién se reconoce y viajó
infatigable alrededor del mundo, porque
mordió el alma hasta sus huesos.
Liberemos lentamente la tierra donde ocurren
milagros como el agua, la piedra y la raíz.
Cada uno de nosotros es de momento la vida.
Que eso nos baste.
José Saramago.
Poesía Completa
19 de novembre 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.JPG)
.JPG)
