Un entrevall-interval.
Darrera les reixes . Refer.
En sortiràs i empenta.

Fem una cosa

(oli original de G.A.)


Fem una cosa.
Regalem-nos un passadís
de llum a l'ànima
i a la pell de les llambordes,
per si mai ens cal trobar recer.

LLegint trajectes

L’andana és plena; com sempre a les hores punta. En els bancs, quan els altaveus avisen de l’arribada del convoi, un noi posa el marca pàgines al llibre i el tanca. Obre la cremallera de la motxil·la. El guarda.
M’hagués agradat preguntar-li:

- Per què el guardes?

Arriba el tren. Pugem. Cadascú a la recerca de seient. Hi ha qui no li fa res d’asseure’s en direcció contrària del moviment del destí, hi ha qui prefereix la plataforma per poder baixar el primer. Hi ha qui vol aprofitar el balanceig per endormiscar-se i restaurar, enganyosament, alguna falta de descans. Hi ha qui s’estima més mirar per la finestra. I qui vol llegir.

El noi que ha guardat el llibre fa escassament un minut, torna a obrir la cremallera, el treu, curosament agafa el punt de llibre, l’endreça a la darrera plana, i es posa a llegir. S’acomoda en el seient, plega una cama damunt de l’altre, aixeca la mirada, es recomposa el coll de la camisa, se’n torna a la pàgina i resta absort tot el que queda de trajecte.
La dona que se li asseu al costat, corregeix exàmens d’institut, duu un portafolis que treu de la cartera de pell; dels altres dos home que seuen al davant, un s’entesta en netejar-se la brutícia de les ungles, amb les ungles. Concentrat i sense importar-li la mirada dels altres.Ben probablement, la conseqüència de dotze hores a l’obra o en algun magatzem polsinós. L’altre, treu l’emapetres, desenrotlla el cable, es col·loca els auriculars, passa el dit polze per la pantalla com si l’acaronés, i tanca els ulls.

Les petites pantalles digitals informen dels itineraris, les properes estacions i les correspondències. També de la temperatura. Fa calor i l’aire que es respira és dens. Dens, de densitat humana. Tan densos com som.

L’altaveu canta propera estació…

A la propera no, a la següent baixo. Faré el salt de l’esglaó i tornaré a trepitjar l’andana. Esperarem que marxi el tren fent la seva botzinada, per a creuar les travesses de la via.
I sé que m’he passat el trajecte llegint o llegint trajectes.

Amb el comandament a distància, obro el cotxe. Poso la clau, engego, respiro i tinc ganes d’arribar a casa. A llegir. A llegir-te.

mercè

Perquè encara sóc barcelonina, o si més no, me'n queden moltes reminiscències i records molt plaents.
Per totes les Mercè.
I, per la Mercè d'en Barbollaire.

Celia Cruz - Bebe

Tardor de primavera

Gergia O'Keeffe Autumn Leaves

Tardor de primavera,
abans no arribi l’hivern.
I retornarem a ella
tot esperant l’estiu.
Giravoltant amb els peus,
emprovant passes de somriures,
per a poder vestir-nos de rialles.

----

Fina sorra amb cristalls
trepitjats
pels passos decidits
de les estones del
no pensament,
del buit,
del no existeixo,
dels ulls tancats
de tardor...

Gràcies Cèlia!

El fumador (Relats Conjunts)

El fumador. Juan Gris

- Mira! És la pintura de El fumador d’en Juan Gris!
- No comencem, d’acord?
- Ei, que no he dit res…
- Però estaves a punt de dir-ho!
- Que has de deixar de fumar?
- Doncs sí, veus, ja has tornat a dir-ho…

(…)

- Ho has dit tú, eh?
- El què?
- Que has de deixar de fumar…
- Veus? Santornem-hi
- Però ho faràs?
- Va, si us plau, disfruta la pintura…

DE DONES QUE VESTEIXEN POESIA (VI)

Cançó del bes sense port.

L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.

(Mercè Mercè Marçal)

http://www.goear.com/listen/61dd934/Canço-del-bes-sense-port-miguel-poveda

"Un llibre, com un viatge, es comença amb inquietud i s'acaba amb melangia"

José Vasconcelos, filòsof, educador i polític mexicà

ayo

S'ha emboirat el cel

S'ha emboirat el cel,
o s'ha aplegat de núvols,
o s'ha ennuvolat el riure.

Caldrà posar-li una pàtina
per restaurar
algunes arrugues a l'ànima.

Tal vegada,
pedalant cap a altres indrets
on faci sol,
o els núvols no se n'amaguin,
si els cal ploure-plorar.

Tamborinades
de tornar al xàfec.

Caldrà que aprengui
a prevueure les tronades.

Tàrrega 2009

...i moltes més!

Un amor particular

...i em pregunto si trobaré el gest correcte...

No em voldria perdre res...
Ni el clarejar ni l’aclarir
de l’ombra de la teva presència.
Ni el teu somriure.
Miro per la finestra
i em trobo el blau i el blues.