Feliç aniversari Maria del Mar! Feliç estrena dels vint-i-tres! Saps bé com recordo la teva arribada i els somriures que s'eixamplen. Ai... les predileccions!
Insomni de finestres. De dins, espelmes fent companyonia. Encara avui ha refrescat i un xal-abrigaespatlles prova de restar pes al pes de les parpelles. Gairebé desconec la ciutat que em va donar la benvinguda. De vegades la fujo, d'altres l'enyoro. Insomni de finestres que, amb llum lleugera i vaporosa, estan a punt d'adormir-se.
Natures mortes i molsa a la pell s'amanyoguen a l'àmpit de la nit. Racons, indrets, àmbits. Ara mateix, bocí de soca d'olivera i jaure a dormir.
Tresors recollits
en el sotabosc del dia.
Reviuen en colors subtils
sota aixoplucs de mirades. Carme
Sota aixoplucs de mirades dobles
dos cors dues mirades nobles
realitat de colors realitat probable
natures mortes natures que desperten
i fan el miracle de tornar a ser
olivera i olives suor i paciència d'arbre Elvira
En Marçal, mirant-se-la als ulls li va dir que semblava una bruixa de dol. Va tenir la sensació que no entenia el que ella li explicava, que estaven sota l’efecte d’encanteris llunyans i sense escombra.
La Maria Mercè, mirant-se endins, va pensar que potser li calia escriure-ho. I agafà full.
El set de març, encara no era un quart de nou, sortiem de casa camí de Barcelona. La carretera encara prou buida. Les nostres ganes, plenes de desig de mirar.
Un diumenge més buscant racons que ens són coneguts des de fa anys i que sempre acabem per redescobrir, com si els estrenéssim de nou, escorcollant cada bocí. Com els colors i els retalls dels trencadissos que volíem inmortalitzar.
Feia un fred que ens glaçava les mans i les galtes, amainat per la calidesa de sentir-nos tan ben acompanyats.
Vam saludar al drac que, en justa correspondència, ens va retornar l'encaixada. I gosaria dir que ens va somriure.De gaudi.
Li va ser ben agradable aquest camí entre els catamarans encara endormiscats esperant la fressa de l'estiu i el desgavell de les onades.
Feia just un any que havia descobert una de les tantes i moltes maneres de mirar-se el mar i els horitzons. I els horitzons no eren llunyanies, sino espurnetes d'aigua a tocar, i bromeres d'escuma que amb el sol, donàven una brillor a la pell i als dintres, que feien somriure.
I sabia del cert que passarien els dies i continuaria veient-hi llumenetes.
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència.Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita. (el mail es troba al perfil)
Ah! I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!