Tramesa d'un tast

farcit de rialles enyorades.

La tarda allarga.

 

 

...i com m'havia compromès,  ilargia, aquests els he guardat per a tu :)

Núvols que passen

provo d'esponjar-los.

Regalimant somriures.

(digues-li, si vols, locures)

(Both Sides Now - Joni Mitchell)

Rostres a la memòria

 

 

 

 

Rostres, instants d'una Barceloneta viva. Revivint la Barcelona que m'havia acompanyat anys, quan anava a l'escollera a mirar el mar. Ara, tal vegada, més obert i més ample. Des d'un altre indret.

Diumenge de matí, recollint alguns somriures, com el que m'acompanya.

Vam trobat un vell mariner, al carrer d'alcanar, que ens va regalar una estona d'història captivadora. La de la Barceloneta, a voltes oblidada, a voltes obviada. Potser algun dia hi tornem i farem un toc toc, i ens obrirà la porta i ens continuarà explicant.

...

Tot i que recent estrenada en la mirada a la realitat i adolescent amb ganes de créixer, tinc records ben presents del 23F.

La por, la incertesa, un germà que no arribava a casa. La ràbia. La impotència.

Vint-i-tres mirades distintes. Ben distintes, avui.

25senseEspriu

 

Perquè un dia torni la cançó a Sinera

El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.

Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.

La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.

En un estrany buit,
manen el silenci
i la solitud.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca,
La por de morir.

http://www.goear.com/listen/674389d/perque-un-dia-torni-la-canco-a-sinera-ramon-muntaner

"Potser mai hem sabut què és la poesia..."

Salvador Espriu 

 

Rialla absent

 

Rialla absent,

absències enyorades.

Ullar la vida.

Pentina el somriure
alegra l'absència

beneeix el record.

Anton 

Rialla absent
riure per dins
enyor de mirar

Elvira

Rialla absent,
malgrat l'enyor
omple la vida

Carme

A la porta

A la porta

la paradoxa del molt i res.

Sempre els graons.

 

El dia comença a vestir-se.

Jo no vull despullar-me

de la llum.

Una proposta de Relats Conjunts: La nit estelada

LA NIT ESTELADA Vincent Van Gogh 1889

A la segona finestra emllumenada mirant el campanar, pujant des del cementiri, hi vivia ell.
Quan es feia fosc, encenia les espelmes de cera d'abelles, treia solemnement la paleta de colors, i es posava a pintar. Acostava el nas al vidre, i abans no s'entel·lés pel baf del fred, provava de retenir el xipolleig de la llum d'aquella pluja fina. Així n'hi deia ell, a les estrelles.
Tenia poca llum per a pintar;  es va empastifar les dues mans amb els blaus del cel, els blancs de neu, els grocs de sol, els ocres de les vesprades. Va sortir a fora i fent un saltiró va pintar, de nou, la nit esteleda.
Els ulls li espurnejaven llàgrimes d'estrelles fent girangonces per l'espai.

La tarda s'entossudia a marxar

mentre jo m'obstinava

amb les escletxetes de llum.

Els troncs, a la llar,

flamejaven amb ganes.

 

 

Tanta tinta

y ni siquiera

resuena tu voz

ni el traqueteo

del pick up.

(de CSM)

Dits al teclat

Estiranteldesig

Estiroarronso. Estiranteldesig
totiquededubtescerts, i certesesindubtables,
ens reabraçarem
tardoaviat, quevoldirpotserdemàpassat,
ol'altre. Odaquí uns dies.
Certesesensedubteindubtablementcertes.
Ielbonventensacompanyaràil'acompanyarà.
Totaniràbé. Totanirà.Bé,segurqueaniràbé.

Faràndules

Faràndules

de ganes i desitjos.

Aquí t'espero.

cinc pel cinquanta

 

 

onatges per l'onatge, el darrer regal de llum en aquest bocinet de fanals.
Vagi també com el meu agraïment a tots i totes per compartir i acompanyar-me.

Torno

Torno de comprar-me un objectiu. D’aquell de la mida de l’ull humà. Agafo el bus, vaig cap el tren. Encara en la capsa, la lent sense estrenar, sense haver-la acariciat amb les mans, sense haver tastat el visor de la màquina per veure què s’hi endevina.

Arribo a l’estació del tren. L’andana de gom a gom. L’olor dels soterranis humanament vestits i revestits de profunditats, d’hores de feina, de cansament, de frustracions, de pells i repelons (epidermis endins).

El tren que arriba m’indica que el següent em durà a mi, a casa. L’andana ú. Les pantalles, avui, ens ho posen fàcil. Més fàcil que anys enrera. La megafonia també ajuda.Però manquen...

Baixa, com gairebé sempre, una gernació. Cames amb pressa, motxil·les a l’esquena, corbates, turistes despitats, dones agobiades amb els cotxets de les criatures, maletes, algún que altre despiatat que busca el “despiste” per afanar alguna cosa que no és seva, gent gran a qui se li fan alts els graons fins tocar el terra, un gamarús repentinat que té urgència per enviar un sms, tal vegada amb un emoticón, l’executiu que replega papers a la cartera de polipiel impecable, la senyora que es recomposa el mocador de coll…

Una mossa d’ulls blancs i bastó blanc, es desconcerta. A esquerra-dreta-esquerra-dreta, tentineja.

-    T’acompanyo?
-    T’ho agraïré!

Instintivament, li agafo el colze.

-    Només acompanya’m. Anirem millor.
-    D’acord.
-    He d’agafar el Metro.
-    T’acosto a les escales mecàniques i és a dalt.
-    Gràcies!  - somriu.
-    A un metre i mig tens la cinta…
-    :)
 
Continúa el seu camí. El fa.
Tinc la mirada a dins.

Iris blanc de neu,
retina impertorbable.
Veure-hi l’ànima.

De les fotografíes més belles que he fet. Me la guardo per a mi, en la meva poca memòria. Sense paper ni registres digitals.
La fotografía és per a ella.

Sense estreps

 

(una fotografía d'en Barbollaire)

Sense estreps,

sortir per véncer la por.

Trot i galop.

Repiques acords

 

 

Repiques acords

amb guspiretes de llum.

Matí convida.