30 d’agost 2010

Màrius Torres (1919-2010)

Fa molts dies, la Carme de Col·lecció de Moments, va fer una crida convidant a homenetjar Màrius Torres en el centenari del seu naixement, el dia 30 d'agost d'enguany.
Amb molt de gust m'apunto al petit gest per recordar la poesia d'un dels nostres estimats poetes catalans.

28 d’agost 2010

No me'n sé estar

En Xexu a qui llegeixo i mai comento,  i l'Anna Tarambana a qui llegeixo ocasionalment i també m'encanta llegir-la, m'han decidit al "No me'n sé estar",
Pensava haver estat capaç de tancar l'ordinador-maquinota amb l'esteu segur que voler tancar la sessió...

Fa més d'un any que tant si entro com si surto del poble, se m'apareix un home gran, coix, malgirbat, prim i escanyolit, que camina.

No és metafòric. És un home que passa un munt d'hores fent trajectes que gairebé podria endevinar.
Probablement el metge de capçalera l'hagi esperonat a caminar per sobreviure. Camina tort, com si una banda del món l'estirés.
De tant en tant s'atura, s'asseu en qualsevol àmpit de barana. Com si cerqués recer, com si li faltés l'aire.

Fa mesos que em ronda pel cap acostar-m'hi i no he fet el pas. El pas pausat que ell fa.
Saber què li ronda el pensament, seduït o no (i per força en els passejos). Tal vegada em digui -si mai tinc l'gosadia- que res, que tot, o el per què la vida l'ha encorbat.
Potser un dia, qualsevol dia quan torni, li ho pregunto.

Sort!



La Carme em va regalar aquests trèbols pel meu cumple
Aquest blog estarà aturadet uns dies, mentre jo...  Espero que la sort, la perseverança i la resistència física, m'acompanyin.
Demà vaig  a fer camí! 

27 d’agost 2010

Nit de teatre

L'Arare ha anat al teatre, i una servidora també.
Fa vint-i-nou anys, vaig anar a veure-la; avui he repetit...La nit de Sant Joan de la Companyia Dagoll Dagom.
Un espectacle, senzillament, encisador.

i no en poso més...que sino veuré sortir el sol! :)

25 d’agost 2010

No corríem

No corríem,
però experimentàvem l'excitant sensació
del vent a la cara.
Les embestides ens feien riure,
per divertides.
La velocitat, encara no existia per a nosaltres.
No ens calia la pressa.
Era estiu i la xafogor feia cantar les xixarres.
Rondàvem amunt i avall
i acudíem a buscar un llonguet amb xocolata,
o el pa amb oli i sucre. La síndria i el meló.
Galledes de capgrossos a la font
per aprendre  i descobrir que arribarien a ser granotes.
La suau brisa del vespre,
els contes i les cantarelles,
les cuques de llum descobertes entre el verd,
l'esgotament
i el son reparador
per llevar-se amb les ganes d'estrenar de nou.
Com si cada despertar fos festa major.

24 d’agost 2010

Amatents als colors

Amatents als colors
que ens ofreni la música.
Escoltarem el cor.

La vida sonora

La vida sonora,
duet-duel musical.
Entre les cordes.

22 d’agost 2010

Glups!


però també...


21 d’agost 2010

20 d’agost 2010

Llumenetes de núvols

Llumenetes de núvols
llunàtics i errants.
Un cel amb gràcia.

19 d’agost 2010

Un 19 del 36 al 63



El dinou d'agost del 36,  Federico García Lorca va morir assassinat a mans del franquisme. Vint-i-set anys més tard, el mateix dia (ignoro si a la mateixa hora) vaig fer cap en aquest món que, algunes-moltes vegades em resulta plaent, i d'altres feixuc i amb una bona dosi d'injustícia.

Recent estrenada en l'adolescència, vaig tenir dos professors de literatura, que a més d'enamorar-me, em van inocular el plaer de la poesia. Ambdòs, l'Antonio García i en Tomàs Alcázar, amb una certa magistralitat, van aconseguir que una colla de ganàpies asseguts en el pupitres i amb les hormones insurrectes i subversives, ens estrenéssim a entendre la poesia com una revolució necessària i vital. Tots dos són morts, prematurament, ben joves. Tant la pèrdua d'un com de l'altre, em van deixar una sensació de desconsol difícilment descriptible. Però sempre que els penso/sento, sento -tanmateix- un immens agraïment. I avui, em plau repensar-los.

Quan vaig fer els 36 era a Nova York, portava la poesia de Lorca a les butxaques. I uns anys més tard, et vaig escriure.


T'escric
des de la nit, des del silenci,
o bé des del matí, la tarda o el capvespre;
des d'aquí que és on sóc ara,
tal vegada des de més lluny;
ho faig pensant que avui no he fet la compra
i estan restant les provisions de tabac;
t'escric des del compàs absolut de qui estima,
també des de la necessitat,
des de l'absurd, la solitud, el pensament
monocrom.
Des de la gatzara i l'emoció curulla,
des del sentiment, des de les emocions,
des de les ganes-boges-de,
des de la manca de rancúnia.
També des del desconcert,
des de l'improvització d'aquest instant
que no m'és fàcil ni lleuger;
des d'aquesta darrera lectura que m'ha fet delirar,
des de l'emprenyada que m'acompanya
si no t'escolto la veu,
potser des de l'oblit que sento, o potser no.
Des del desig que no sento,
o sento i m'urgeix massa.
T'escric des d'una Nova York
on encara hi havien Torres Bessones;
des d'una piltrafa de país
on cada cop es perd més el sud,
també des d'un país bonic, des d'un carrer desert.
Si cal, però, des del desencís, el malentès,
i el feixuc pes d'allò que no voldríem.
Des de la manca de valors,
des del superàvit de ganes de fer i fer millor.
T'escric des d'un ordinador obsolet
que encara estic pagant,
des d'un teclat inversemblant als meus dits.
Ho faig des de la nostàlgia que em provoca
la darrera fotografia que vam fer-nos,


des del llac, des de l'arbreda, des dels matolls
que van presenciar petons i abraçades.
Des de la tristor,
des de la tristesa de saber-te trist,
des del teu cant silenciat, des de la buidor,
des de la meva.
Des de el llum de l'estudi que s'ha fos
i m'ha deixat a les fosques,
des de l'obscuritat i la fondària que em paralitza.
T'escric des de l'amor, des del desig,
des del plaer que tantes vegades hem gaudit,
des de l'orgasme que ens fa tocar cel
i de vegades no toquem.
Des de les esgarrifances que em provoca
tocar amb els dits
algunes pintures a l'oli;
també des del col.lapse que infereix
una lectura de premsa.
Des de la poesía amb la que vull conviure
i intimar.
Ho faig des de la mort que desconec
però he olorat i l'he escoltada.
Tal vegada des del dolor que es representa
cosí-germà de la riota descontrolada i folla;
des de l'absurd.
I, com no, des del present: punyent, plaent,
agosarat, tendre, encisador, enigmàtic, cruel.
Des de la bondat
amb que puc sostenir-me,
des de la maldat que em cal per fer-ho.
Des dels calaixos plens de ramploines.
Des de l'enuig de saber-me aquí,
quan tú ets allà.
Adesiara des de la impotència.
Potser des de la meva dignitat-digna
que no em permet desmoronar-me.
Des dels murs que confegim
absurdament i banal.


T'escric des de la posició caduca
de soldat a la rereguarda;
des de la meva matriu erma,
des del plor.
Àdhuc des de la meva alegria, la meva passió;
des de les rialles i acudits,
des de les genuïnitat de provocar-te
pessigolles al pensament sense tocar-te,
des de la meva fal.lera
per veure't somriure,
des de la meva guerrilla particular
per fer-te feliç.
Per tant, alhora, i tant com m'és possible,
des de la tendresa,
des de l'especial regust de la taronja amarga,
des de l'univers dels sabors.
Des de l'instant que ens vam conèixer,
des del moment
que vam començar a ser estranys.
Ho faig des de la filosofia
que mai no vaig entendre,
des de el llum de la làmpada d'estudi
que ara m'escalfa la mà,
des de la porció de sol que necessito
cada dia al rostre.
T'escric des del caos -que existeix o no-
sovint imaginat i sobredimensionat.
Des de l'horror que sento, la ràbia, la ira,
l'odi, o no.
Des del penediment de sentir-ne tant,
probablement sense raons.
Des de l'equilibri que procuro,
que intento
i no sempre aconsegueixo.
I des de la independència que defenso
de totes totes
i podria qüestionar-se.


Des de la lluna plena que aclapara.
T'escric des de la música i l'aldarull intern
que em provoca,
des de l'alteració i des de l'alternança.
Des del clec de l'encenedor
que podria ser el soroll dels canvis.
Des dels núvols baixos que amaguen estels.
I, ara, estampo grafies i gargots
des de les ganes de fer l'amor,
des del desig acomplert,
des del repòs satisfet.
Des de la poesia i el llenguatge incomprès,
la llengua àvida;
des de les paraules turgents/urgents.
També, però, des de la no- necessitat- de- res
i-poca- cosa- més,
de l'estar i sentir-se anquilosat,
des de la contractura,
des del guix dels dintres.
T'escric i estampo mots
des de les pissarres adolescents
amb declaracions d'amor
i graffittis als túnels espraiats amb convenciment.
Des de la decepció de tot allò
que ens van fer creure i no és veritat;
des de la dificultat de canviar esquemes,
des de la inflexibilitat, i alhora,
des de l'anhel d'arribar a ser contorsionista.
Per tant, des d'aquest circ que adès és innovador,
adés decadent;
des de la incontinència cerebral o neuronal
-digues-li com més et plagui-.
T'escric des de l'impacte que em produeix
una fotografia de nina, la rialla, l'esguard.


Des de la innocència dels anys passats,
des de la infantesa,
des de la permeabilitat de les sensacions,
les emocions, el caliu als porus de la pell,
l'escalfor al moll dels ossos.
Tanmateix des de la cadència musical
d'un temps que ha anat transcorrent,
des del compàs, la coma, la pausa.
O sigui des del meu passat,
des del meu present d'avui i d'ara,
des d'aquest minut precís en que acompanyo
llapis per l'escriptura.
T'escric des del jardí, en el jardí boscà
que ara és meu, ple de bardisses;
des d'aquest anar polint i anar escombrant
les fulles seques
per deixar pas a verd serè que vindria a ser
-a efectes de memòria interiorment confegida-
un verd obert.
Des de la claraboia que no tinc en la realitat,
però sí a la ment
i sovint m'ajuda a agrair del que disposo.
Des del Déu en qui no crec o sí,
i em sembla una parafernàlia inventada
i una juguesca estúpida
per alleugerir les incerteses.
O des del remordiment d'haver-ho escrit.
T'escric de la serenitat que sento,
des de les carícies tèbies,
des d'una cançó de Tom Waits
que em duu a unes sensacions indescriptibles.
Per damunt de tot, però,
voldria fer-ho
des de la finestra oberta,
des de la meva finestra,
des de la meva consciència,
des de la meva consciència de tú.
I, des de la gatzara,
i l'urc curull.

I avui, que n'apunto quaranta set en el quadern de la vida, tal vegada tornaria a escriure't i n'afegiria, de bon grat, totes les rialles i els somriures regalats i compartits. I en bufar espelmes, demanar com a desig, que la vida, continuï seduïnt-me!



Esteu tots i totes convidats! Pago jo!

18 d’agost 2010

De vos aprendí

 
De vos aprendí
el significado de tocón,
de trenca,
y trincar.
Sigo siendo cepa,
camino
y atadillo en la espalda,
a lomos de un caballito
que no quiere dejar 
el paso, 
el trote,
el galopar.



17 d’agost 2010

16 d’agost 2010

Ahir nit

Concert a la fresca amb la Maria del Mar Bonet, acompanyada per en Manel Camp al piano. Ben aprop,
a les Nits del Claustre. El segon any que hi vaig, i sé que tornaré. Una deliciosa delícia. Un regal.



15 d’agost 2010

els veia venir

baixava els graons de la teulada
i els veia venir
de lluny,
de lluny
els veia venir 
enfilant-se als graons de la teulada

14 d’agost 2010

Companyia


Fent-se companyia
l'aigua fa de mirall
després de la tempesta.

13 d’agost 2010

Esperança


Esperança
entre rialles i complicitats.
Horabaixa.

12 d’agost 2010

T'espero

t'espero
sense haver passat la tanca
la porta és oberta.

11 d’agost 2010

Ajeure's a somniar

Ajeure's a somniar
mentre els anhels
fan pessigolles.

10 d’agost 2010

09 d’agost 2010

Rebedor de la memòria


Hi ha passes
càlides i silents,
al rebedor de la memòria.

08 d’agost 2010

Camins a fer

Camins a fer,
reemprenc el pas per tornar
a recaminar-los.

06 d’agost 2010

Regalar escenaris

Ricderiure ens convida a regalar escenaris.
En regalo un per a qui el vulgui.

Sempre li havien agradat les ciutats, però ara se li feien una mica feixugues per viure-hi. No s'hi podia descalçar sense el perill d'esberlar-se la planta dels peus.
Amb els peus enfilats al sillonet de vímet, les tonalitats d'estiu feien d'escenari. Els darrers xàfecs d'agost havien revifat el colors de les tardes i la natura posava en evidència el seu agraïment.
Li va venir al cap la veu greu d'un poeta que deia "me pongo el sol al hombro y el mundo es amarillo ".