per primer cop
Fa 3 hores
29 de maig 2009
Sonet
SONET
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel)
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.
La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.
25 de maig 2009
24 de maig 2009
22 de maig 2009
Llegint la premsa
Avui llegeixo a la premsa com encara els malalts mentals i les malalties mentals estan “estigmatitzades” en la nostra societat. Ho sé, no em sorprèn, però sí m’empipa una mica.
Les dificultats que tenim tots plegats, per entendre que ben poquetes són les coses que ens diferencïen, més enllà del que moltes vegades és només un desajust químic, tot i que sempre estigui present el què s’ha viscut i com pogut viure. Com ens condicionen, si hi ha un diagnòstic, tot i que les persones puguin estar estabilitzades, a comptar amb elles tal i com ens semblaria “normal” comptar amb qui ignorem que pugui patir-la.
Fa molts anys que camino de costat amb el que “anomenem malaltia mental”...
A nivell professional m’hi passejo ben sovint. Sovintment (es pot dir així???) a diari.
A nivell personal, tinc el plaer de compartir una amistat preciosíssima amb una persona diagnosticada en “triplet”, en diferents moments...(que si transtorn esquizo afectiu, que si psicosi, que si bipolar...).
Vam coincidir fa molts anys a la universitat. Vaig ser espectadora-companya de la seva darrera crisi, i em va ensenyar un munt de coses.
És una persona intel.ligent, ben cordada, sensata i honesta fins a la medul·la, generosa, independent, autònoma, capaç, estimadora...
Avui, és terapeuta. Una bona terapeuta.
Mai no se n’ha amagat, senzillament perquè s’ha volgut “saber” i conéixer per fer front i entendre, com qualsevol, les seves pors.
- ¿De qué color es el miedo?
Els psiquiatres, algunes vegades “endeuats” (endiosados), d’altres “prudents” (alguns “acollonits”), d’altres neutres (que no sé què és pitjor)...moltes vegades, acaben deixant les frases a mitges i els fa por posar paraules...
De vegades els entenc; de vegades els demano que, si més no, ens diguin alguna cosa més (ells que en saben).
Però, bé, com que moltes de les coses que no entenem, no acabem d’entendre-les si no les coneixem...
Fa un munt d’anys que els hi vaig perdre la por. I reconec haver-la tingut.
Castilla del Pino, que va marxar també fa poquets dies (el quinze per ser exactes), deia que "La cordura es saber convivir con nuestra irracionalidad y saber qué hacer con la racionalidad".
L’amenaça ens ve de dins; i si un no se sent amenaçat, no té por.
Les dificultats que tenim tots plegats, per entendre que ben poquetes són les coses que ens diferencïen, més enllà del que moltes vegades és només un desajust químic, tot i que sempre estigui present el què s’ha viscut i com pogut viure. Com ens condicionen, si hi ha un diagnòstic, tot i que les persones puguin estar estabilitzades, a comptar amb elles tal i com ens semblaria “normal” comptar amb qui ignorem que pugui patir-la.
Fa molts anys que camino de costat amb el que “anomenem malaltia mental”...
A nivell professional m’hi passejo ben sovint. Sovintment (es pot dir així???) a diari.
A nivell personal, tinc el plaer de compartir una amistat preciosíssima amb una persona diagnosticada en “triplet”, en diferents moments...(que si transtorn esquizo afectiu, que si psicosi, que si bipolar...).
Vam coincidir fa molts anys a la universitat. Vaig ser espectadora-companya de la seva darrera crisi, i em va ensenyar un munt de coses.
És una persona intel.ligent, ben cordada, sensata i honesta fins a la medul·la, generosa, independent, autònoma, capaç, estimadora...
Avui, és terapeuta. Una bona terapeuta.
Mai no se n’ha amagat, senzillament perquè s’ha volgut “saber” i conéixer per fer front i entendre, com qualsevol, les seves pors.
- ¿De qué color es el miedo?
Els psiquiatres, algunes vegades “endeuats” (endiosados), d’altres “prudents” (alguns “acollonits”), d’altres neutres (que no sé què és pitjor)...moltes vegades, acaben deixant les frases a mitges i els fa por posar paraules...
De vegades els entenc; de vegades els demano que, si més no, ens diguin alguna cosa més (ells que en saben).
Però, bé, com que moltes de les coses que no entenem, no acabem d’entendre-les si no les coneixem...
Fa un munt d’anys que els hi vaig perdre la por. I reconec haver-la tingut.
Castilla del Pino, que va marxar també fa poquets dies (el quinze per ser exactes), deia que "La cordura es saber convivir con nuestra irracionalidad y saber qué hacer con la racionalidad".
L’amenaça ens ve de dins; i si un no se sent amenaçat, no té por.
21 de maig 2009
20 de maig 2009
19 de maig 2009
108è Joc literari d'en Tibau
En més d’una ocasió, comentant la de ramploines que anem acumulant, en Miquel em deia:
- Mira, a mi no sé què em passa, però se’m cauen les coses de les mans i es trenquen - amb un somriure sorneguer- I n’estic fart d’acumular figuretes de “bodas, bautizos y comuniones”...
El cas del Quixot de guix, no era regal de cap d’aquests events.
Li havíem regalat per fer-li la punyeta carinyosa en el seu darrer aniversari, amb un munt de notes d’amics que l’animàvem a embogir una mica. Ell que era tot control d’emocions.
I just, aquella estatueta que l’havia fet somriure...se li va trencar i decapitar quan estava treient la pols del prestatge...
- No se m’hauria pogut trencar la floreta dels collons, no...!!! -va dir.
Però, tot i així, es va quedar tant panxo...
18 de maig 2009
L'adéu de Mario
La vida es una máquina
para la que no hay respuestas
ni repuestos.
Mario Benedetti, Testigo de uno mismo.
para la que no hay respuestas
ni repuestos.
Mario Benedetti, Testigo de uno mismo.
15 de maig 2009
14 de maig 2009
Una proposta de Relats Conjunts
Jo havia de anar a París; tú no havies de marxar encara; jo et vaig dir que si em quedava...; tú em deies que marxés, que m’esperaves.
El corc que duies dins ens va fer trampes. I quan vaig tornar, ja no hi eres.
Vaig maleir París i l’estructura fèrria que em contenia, se’m va desplomar d’un cop. Amb un estrèpit terrible, la bellesa copsada va esmicolar-se en bocins de ferralla incomprensible i brutalment dolorosa en l’impacte.
Vaig trigar molts anys en decidir-me, de nou, a rescatar la ciutat que m’havia embadalit mentre em traïa.
En cada racó de la torre, vaig poder retrobar, no només els moments del darrer comiat, sino els anys amb tú i totes les abraçades.
I, potser així, vam poder reconciliar-nos amb uns ritmes eterns com els de Delaunay.
El corc que duies dins ens va fer trampes. I quan vaig tornar, ja no hi eres.
Vaig maleir París i l’estructura fèrria que em contenia, se’m va desplomar d’un cop. Amb un estrèpit terrible, la bellesa copsada va esmicolar-se en bocins de ferralla incomprensible i brutalment dolorosa en l’impacte.
Vaig trigar molts anys en decidir-me, de nou, a rescatar la ciutat que m’havia embadalit mentre em traïa.
En cada racó de la torre, vaig poder retrobar, no només els moments del darrer comiat, sino els anys amb tú i totes les abraçades.
I, potser així, vam poder reconciliar-nos amb uns ritmes eterns com els de Delaunay.
més temps...
Borles de flors
que ara volen
en un cel
amb colors de terra.
S'hi endenvinen ulls
a la finestra.
que ara volen
en un cel
amb colors de terra.
S'hi endenvinen ulls
a la finestra.
13 de maig 2009
més temps de flors
El riu duia escrit el teu nom.
Creu-t'ho.
Darrera dels finestrons atrotinats,
ulls que somreien en veure't.
Espurnes de colors
en un paisatge que podria mirar-se aquí
com obac i ombrívol.
Creu-t'ho.
Darrera dels finestrons atrotinats,
ulls que somreien en veure't.
Espurnes de colors
en un paisatge que podria mirar-se aquí
com obac i ombrívol.
12 de maig 2009
11 de maig 2009
Jo tinc
Tinc un ramell de farigola que he anat a collir, tinc el dominical per llegir amb una chavela que fa 90 anys i encara empenta la vida després d’haver-se-la begut a glops de tequila, tinc un sms que m’ha trasbalsat, tinc un dibuix de la blum que em fa somriure, tinc hores de son acumulades, tinc pendents unes trucades per concretar demà a quina hora i on quedarem per anar a fer petons a una barrufeta que va néixer fa pocs dies, tinc un temps de flors per estrenar, tinc correus per llegir i respondre, tinc una esgarrifança dolça, tinc un ordinador, tinc un amic que demà m’acompanyarà a empremtar instantànies i moments, i em deixarà, en préstec, un objectiu nou per a mi, i una nova mirada.
I, tinc, una dolça mirada...per a qui/que m’acompanya. Tinc un desig tendre. I tinc...un...bona nit.
I, tinc, una dolça mirada...per a qui/que m’acompanya. Tinc un desig tendre. I tinc...un...bona nit.
10 de maig 2009
09 de maig 2009
08 de maig 2009
06 de maig 2009
No "linko" res perquè...
LLegeixo que... "por culpa de la gripe porcina en México se prohíben los besos y las carícias"...
Des de fa molt de temps tinc ganes d'anar a Mèxic. Ara no hi puc anar, però si podés...tal vegada m'ho pensaria....no fos cas...
Sincerament: no fos cas que em volguéssin prohibir besar i acariciar...
A quina manipulació mediàtica/informativa perversa estem arribant?
Des de fa molt de temps tinc ganes d'anar a Mèxic. Ara no hi puc anar, però si podés...tal vegada m'ho pensaria....no fos cas...
Sincerament: no fos cas que em volguéssin prohibir besar i acariciar...
A quina manipulació mediàtica/informativa perversa estem arribant?
03 de maig 2009
No haikús
Et faré d'apòsit
per la tristor.
...
T'ompliré l'ànima
de petons
i de dolça salivera.
...
Esmorzaré plaer
ensucrat
de ditades que emprenten.
per la tristor.
...
T'ompliré l'ànima
de petons
i de dolça salivera.
...
Esmorzaré plaer
ensucrat
de ditades que emprenten.
velocitat i atapeïment
Ahir, o abans d'ahir...vaig enxampar un bocí de programa on estrevistaven a un filòsof que jo havia tingut de professor a la universitat i que, a uns quants alumnes, ens feia molta gràcia perquè se’l veia...jovenet i tímid...però apassionat amb el saber. I tenia uns ulls bonics que transmetien calma. Ara, com jo, pentina canes.
No vaig asseure'm a veure'l i escoltar-lo, perquè rondava amb altres coses.
Però vaig quedar-me amb dos conceptes als que va fer referència: velocitat i atapeïment.
Parlava, entre d'altres, del temps...del facebook... (podria ser del "ya para ya! i de la quantitat?) ...però sincerament, no podria reproduïr en quins termes.
Ai...el temps!
En tot cas, velocitat i atapeïment, van instal.lar-se en el meu disc intern, i he anat fent-lo giravoltar pel meu cap en diferents revolucions, com si fos un vinil. Ara a 33, ara a 45. Si ho poso a velocitat de gramola, em sembla una mica massa lent...
Ahir algú em va dir...és que t'he vist gran...
I, és clar, cadascú et mira amb els ulls que et mira, i cadascú mirem amb la nostra mirada particular.
No vaig asseure'm a veure'l i escoltar-lo, perquè rondava amb altres coses.
Però vaig quedar-me amb dos conceptes als que va fer referència: velocitat i atapeïment.
Parlava, entre d'altres, del temps...del facebook... (podria ser del "ya para ya! i de la quantitat?) ...però sincerament, no podria reproduïr en quins termes.
Ai...el temps!
En tot cas, velocitat i atapeïment, van instal.lar-se en el meu disc intern, i he anat fent-lo giravoltar pel meu cap en diferents revolucions, com si fos un vinil. Ara a 33, ara a 45. Si ho poso a velocitat de gramola, em sembla una mica massa lent...
Ahir algú em va dir...és que t'he vist gran...
I, és clar, cadascú et mira amb els ulls que et mira, i cadascú mirem amb la nostra mirada particular.
01 de maig 2009
DE DONES QUE VESTEIXEN POESIA (III)
(pensant en PGL que avui fa anys)Soy un caballo!
Indómito Impenitente
Un caballo cierto/inverosímil
Haciendo mía una carrera delirante
Insolentando cábalas
Estrechando mis crines con tormentas
Rompiéndome los cascos entre piedras
Perdido el norte por su memoria roja
y asombrada Surcando las praderas
con huellas de patas empolvadas
y mi estiércol signado por la hierba
y ríos de sudor sin cauce
regando espigas muertas
Soy un caballo con sensación de brasas
en el cuerpo!
Que degüella al viento con el cuello
vibrando en cada paso con un furor extraño
Con ese olor a lejanías
Con ese lujo inútil de tener la sangre hirviendo
Vivo un vértigo perpétuo
Derrocho violentamente adrenalina
Amo el sol y soy amante ciego de aguaceros
Del relámpago y la brisa.
Me muevo ardiendo bajo este vientre azul
tan cóncavo y perfecto
Soy un caballo!
Una rara suerte de huracán cayendo por el suelo
Levantándome. Bordeando los abismos
Ventilando ironías
Soy un caballo que ama con estrépito
sin adormecer instintos
Un caballo que espera finalmente
una metamorfosis dura hacia la nada
y un galope sereno hacia el silencio
Voy hiriendo mis ancas sin sangre ni anestesias
Lamiendo mis heridas con escrupulosa exactitud
Sufriendo una agonía casi humana
Mientras que en instintivo gesto mastico yerbas secas
mecidas de este a oeste
Y voy errante Y voy errando Altivo en mi locura
Sudando gastándome andando apresurado
por orillas siempre eternas
Sumiéndome gigante en el misterio
Sin frenos, ni riendas, ni destino,
mi andar se torna recio
Las espinas del camino son espuelas
Me vuelvo eléctrico!
Indecisas mis orejas no escuchas más el trueno
y mis ojos condolidos agravan su mirada
sin llegar a medir los desfiladeros
Y se hace piel el pelo...
Y soy apenas un cuadrúpedo en silencio
Alucinando una confusa majestad
de mi sombra sin un reino
Y están presentes los ancestros,
unas curvadas flautas de bambú,
el císculo perfecto
Mi rumbo está perdido!
Mi norte yace muerto!
Atravieso a ciegas una alfombra trajinada
Y mis marcas,...
van quedando prisioneras del desierto
Vadeo un río y otro y nada me parece más que yo
estuviese huyendo de mi sombra
de mis vicios y de pronto...Un relincho!
Quebrando aquel silencio bajo el manto
que hice mío y me abriga a mí
Tan grande
tan blanco
tan mojado
Y a la mañana,
no soy más que evocación de un frívolo placer
Un secreto escondido de alquimistas
El sustento de alguna tarde de buitres
O el objeto del deseo de potrancas
confundidas con su celo
Soy un caballo triste!
Mezclado con sigilo a extrañas variedades de huesos
de animales muertos hace tiempo
Mimetizando un cuerpo largo y tenso
con infinitas carreteras,
con frutales colores de un semáforo,
O con la estúpida altivez de rascacielos
Hay ironía en mi pellejo
Hay dolor en mis temblores
Hay orgullo Y junto a mí,
conviven ángeles y espectros
Soy un caballo solo
Tal vez triunfante Tal vez vencido
Con los músculos de piedra esqueleto de hierro
y el corazón de carne
Sin un corral Sin amos
Corriendo desbocado esta carrera
Porque una noche hace un tiempo
bebí de un manantial sagrado
y comprendí que esta loca carrera
era una forma venerable de morir.
De l'Antología Poética (1996-2006) Ad libitum de Marita Troiano. Poeta peruana.
Indómito Impenitente
Un caballo cierto/inverosímil
Haciendo mía una carrera delirante
Insolentando cábalas
Estrechando mis crines con tormentas
Rompiéndome los cascos entre piedras
Perdido el norte por su memoria roja
y asombrada Surcando las praderas
con huellas de patas empolvadas
y mi estiércol signado por la hierba
y ríos de sudor sin cauce
regando espigas muertas
Soy un caballo con sensación de brasas
en el cuerpo!
Que degüella al viento con el cuello
vibrando en cada paso con un furor extraño
Con ese olor a lejanías
Con ese lujo inútil de tener la sangre hirviendo
Vivo un vértigo perpétuo
Derrocho violentamente adrenalina
Amo el sol y soy amante ciego de aguaceros
Del relámpago y la brisa.
Me muevo ardiendo bajo este vientre azul
tan cóncavo y perfecto
Soy un caballo!
Una rara suerte de huracán cayendo por el suelo
Levantándome. Bordeando los abismos
Ventilando ironías
Soy un caballo que ama con estrépito
sin adormecer instintos
Un caballo que espera finalmente
una metamorfosis dura hacia la nada
y un galope sereno hacia el silencio
Voy hiriendo mis ancas sin sangre ni anestesias
Lamiendo mis heridas con escrupulosa exactitud
Sufriendo una agonía casi humana
Mientras que en instintivo gesto mastico yerbas secas
mecidas de este a oeste
Y voy errante Y voy errando Altivo en mi locura
Sudando gastándome andando apresurado
por orillas siempre eternas
Sumiéndome gigante en el misterio
Sin frenos, ni riendas, ni destino,
mi andar se torna recio
Las espinas del camino son espuelas
Me vuelvo eléctrico!
Indecisas mis orejas no escuchas más el trueno
y mis ojos condolidos agravan su mirada
sin llegar a medir los desfiladeros
Y se hace piel el pelo...
Y soy apenas un cuadrúpedo en silencio
Alucinando una confusa majestad
de mi sombra sin un reino
Y están presentes los ancestros,
unas curvadas flautas de bambú,
el císculo perfecto
Mi rumbo está perdido!
Mi norte yace muerto!
Atravieso a ciegas una alfombra trajinada
Y mis marcas,...
van quedando prisioneras del desierto
Vadeo un río y otro y nada me parece más que yo
estuviese huyendo de mi sombra
de mis vicios y de pronto...Un relincho!
Quebrando aquel silencio bajo el manto
que hice mío y me abriga a mí
Tan grande
tan blanco
tan mojado
Y a la mañana,
no soy más que evocación de un frívolo placer
Un secreto escondido de alquimistas
El sustento de alguna tarde de buitres
O el objeto del deseo de potrancas
confundidas con su celo
Soy un caballo triste!
Mezclado con sigilo a extrañas variedades de huesos
de animales muertos hace tiempo
Mimetizando un cuerpo largo y tenso
con infinitas carreteras,
con frutales colores de un semáforo,
O con la estúpida altivez de rascacielos
Hay ironía en mi pellejo
Hay dolor en mis temblores
Hay orgullo Y junto a mí,
conviven ángeles y espectros
Soy un caballo solo
Tal vez triunfante Tal vez vencido
Con los músculos de piedra esqueleto de hierro
y el corazón de carne
Sin un corral Sin amos
Corriendo desbocado esta carrera
Porque una noche hace un tiempo
bebí de un manantial sagrado
y comprendí que esta loca carrera
era una forma venerable de morir.
De l'Antología Poética (1996-2006) Ad libitum de Marita Troiano. Poeta peruana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.JPG)
.JPG)
