-Mare...podem anar al parc? -Un moment Marc! Una mica de paciència. Ara marxarem... -És que em fa molt mal la panxa...i tinc caca! -Però si encara no fa ni mitja hora que n'has fet! -Ja...però...després de veure aquest quadre...Mare! Va...porfa...que no aguanto...
Avui m’he estrenat al sol. Poqueta estona. Havia pensat en anar-hi aviat, però me n’he desdit per estalviar-me el panorama de la platja després d’una revetlla. Tristament, no me l’he pogut estalviar. A quarts de dues, la sorra era plena de llaunes, ampolles, buides i trencades, capses de coets i trons, deixalles…No m’he pogut descalçar fins arribar arran d’aigua. Em costa entendre que no puguin anar de la mà una certa disbauxa amb un mínim de respecte. Havia fet i faig la cabra, m’ho havia passat molt bé, havia transgredit, m’havia emborratxat d'emocions-entusiasmes i cerveses, m’havia deixat anar, i a hores d’ara encara m’hi apuntaria; però mai m’hagués quedat tranquil·la marxant d’una platja, d’un bocí de bosc, d’un parc qualsevol, deixant l’espai tant bé o millor de com me l’havia trobat.
Una certa desolació, que m’envaeix.
He optat per abstraure’m amb El silenci dels arbres que va recomanar la Joana en les seves grans joies. Asseguda arran d’aigua, tenia les paraules, el sol, i la remor del mar.
Aquesta matinada, he escoltat la notícia de Castelldefels i el tren que ha embestit les persones que creuaven la via a quarts de dotze per anar a celebrar la revetlla. Desoladora notícia. Tristesa. Potser, de no haver succeït, m'hagués mira't la sorra amb uns altres ulls.
Les imatges avui: ni en color, ni en blanc i negre.
Creo que todos nosotros debemos repensar lo que estamos haciendo. Bien está que nos divirtamos, que vayamos a la playa, a la fiesta, al fútbol, que esta vida son dos dias, y quién venga detrás que cierre la puerta. Pero si no nos decidimos a mirar el mundo gravemente, con ojos severos y evaluadores, lo más seguro es que nos quede un día solo por vivir, lo más cierto es que dejaremos la puerta abierta a un vacío infinito de muerte, oscuridad y fracaso.
José Saramago.
“Cada vez más solos”, de De este mundo y del otro, Editorial Ronsel, 1997, p. 186
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència.Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita. (el mail es troba al perfil)
Ah! I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
SATURN DEVORANT UN FILL, Goya 1819-1823
.JPG)
