Les ales de l’avió,
amb la nit alta, fosca, vermella,
van silenciar l’aldarull.
Les oïdes sordes. eixordades
a qualsevol ratxa d’aire.
Només el zum zum, el brunzinar
i l’anar passant les hores
-les hores, lentes-
per arribar a la presència.
Les ganes de tu. De tu.
Un sisme epidèrmic, epitèl·lic.
Terra-cor intens d’emocions.
Desastre ignorat,
capaç de desballestar passats
per construir presents, amb lava dolça.
Les ales de l’avió
van silenciar l’aldarull
del terratrèmol,
impactant,
que et va emxampar
al bell mig de la ciutat,
esperant-me,
en un sacseig incert,
al cel ras, evitant runes.
-Cielo…vamos a salir de aquí…
Sortim, anem, marxem.
La pressa -i la sort també-
a la butxaca dels texans,
acariciant-nos
la mà cercadora i
una icona al coll, sense escallot,
i un empassar saliva
i algun glop de por,
al llegir-te el correu de comiat
per la incertesa.
Mentre uns dits,
se’m planten al genoll
-ara no et sabria dir quin-
i l’esguard es perd pels finestrals
amb el soroche
mentre mastegant fulles de coca,
Cuzco, des de dalt,
ens deixa fer l’amor.
.JPG)
.JPG)
