Estimada Montserrat,
Just
estrenar el novembre, et vaig escriure, pensant en avui. No sé què
haurà passat, o sí que ho sé; que la lletra va quedar malendreçada a
l’escriptori i arrossegant altres arxius, devia anar a parar,
dissortadament, a la paperera de l’ordinador.
Però,
no em fa mandra, tornar-hi. Com tampoc em fa mandra rellegir-te i
retrobar-me de tant en tant amb les teves paraules que van lligades,
estretament, a la meva vida.
Un
dia deu de fa vint anys, estava a casa. En un pis petit de l’Eixample,
relativament a prop de la casa que em va veure néixer, també al cor
d’aquest barri. Temps després vaig fugir d'aquesta Barcelona nostra.
La
ràdio anunciava la teva mort, i em vaig desmuntar, perquè la teva hora
violeta, el temps de les cireres, el Ramona, adéu, l’agulla daurada,
l’òpera quotidiana, i el cant de la joventut, acompanyaven des dels 80
la meva estança i el meu camí, i malauradament, a l’altra casa, també
s’olorova la mort de ben aprop. Una mort que sabem que sempre arriba,
però que de vegades té massa pressa i és un estilet clavat al bell mig
de l’ànima.
Mira
que n’han passat d’anys, dues dècades, però deixa’m que et digui que
tot i tant temps,, sempre que entro en una llibreria i topo amb tu, o
m’acosto als prestatges a buscar algun dels teus llibres, o parlem de tu
amb qui també estima la literatura, segueixo sentint que continúes
formant part del meu paisatge íntim i familiar.
I, deixa’m que et digui i confessi que t’estimo, i que no en té res de mentida.
Carta escrita el 10 de novembre de 2011
Avui en fa vint-i-cinc, et penso, et llegeixo i t'enyoro.