La terra cobra el delme. No
parlem,
però, dels morts i fem-nos lentament
al pensament que alguna cosa
d’ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una
paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur silenci
se’ns fa sensible, de
vegades,
intensament, en un record.
No deixis de voltar-te
de les seves
imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si poguessin
sentir la flaire de
les roses.
Què sabem de cert
de llur manera d’ésser? Preservem les coses
que
van tocar, deixem-les allà on eren,
quietament. I potser un dia
se’t
manifestaran.
I si no ho fan, espera
pacientment, contemplativament,
tota la
vida. Viu la teva vida
mesclada amb ells.
Usa dels morts així.
Joan Vinyoli