15 de febrer 2009

DE DONES QUE VESTEIXEN POESIA (II)

"Wislawa Szymborska es la poeta, nuestra poeta, de los escalofríos existenciales, no a mitad de la noche, sino a plena luz del día, recién amanecidos, aún entre las sábanas, dudando si salir o no de ellas. O si se prefiere: recién despertados a la realidad, a lo cotidiano, a ese "jirón de caos", que irreflexiva, jactanciosamente, nos apropiamos y llamamos "todo", como dice en su poema breve del mismo nombre.
Es la gran poeta de las paradojas, de las listas de preguntas escolares, que nunca se respondieron, que nos dejaron a dos velas para el resto de la vida, esperando una respuesta. Y es, por supuesto, paradójicamente, la poeta de las incertidumbres esas bolsas de resistencia de la Razón que habitan en el reino pantanoso de lo incomprobable, donde están vedados los "por supuesto", los "no cabe la menor duda", los "como bien sabemos". Sus incertidumbres son necesarias, son la sal en el almuerzo diario de nuestras almas: otorgan una alegre tristeza a la sed de conocimiento, a la vida que sin cesar se escurre entre nuestros dedos y que se niega a revelarse por completo. A las palabras que nos rehuyen."

(fragment del pròleg de "Instante" (W Szymborska) escrit per Mercedes Monmany.


TODO

Todo:
palabra impertinente y henchida de orgullo.
Habría que escribirla entre comillas.
Aparenta que nada se le escapa,
que reúne, abraza, recoge y tiene.
Y en lugar de eso,
no es más que un jirón de caos.



He d'agraïr-li a la Mati de frac tal cual que em convidés a conéixer-la.

13 de febrer 2009

CLARABOYAS AZULES (V)

Y sentimos
que azules y añiles
siguen augurando danzas
con misterio
para zambullirse en la transparencia.
El agua siempre nutre.

11 de febrer 2009

POESIES EN PIXELS




“Una fotografía és un secret sobre un secret.
Com més coses et diu, menys coses en saps”.

Diane Arbus. Fotògrafa.

10 de febrer 2009

CLARABOYAS AZULES (IV)

Mi jardín está pletóricamente azul
de hiedra verde.
No puedes imaginar
la algarabía de colores
en sinfín de tonos y aromas.
Y, afortunada yo, te encuentro
en el color de mi desidium.

09 de febrer 2009

PENTAGRAMES DIBUIXATS

Per començar el dia amb energia...i bellugar les espurnetes de l'ànima!
Bon dia a tothom!






07 de febrer 2009

DE DONES QUE VESTEIXEN POESIA

Fa un parell de setmanes vaig entrar al Palau Robert a veure-gaudir d'una petita mostra exposició fotogràfica que feien de la Maria Mercè Marçal.
Austera, la mostra, va fer emocionar-me (tot sigui dit que em costa ben ben poquet).
Maria Mercè Marçal va estar companya en els finals de la meva adolescència. Vaig establir un vincle intens amb ella i mai no la vaig conèixer.
L'he tingut, però, al llarg de molts anys com a companya de viatge. Vull dir que l'he llegit, vull dir que l'he tingut aprop.

Va dir... "Sóc algú -una dona- que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text. Evidentment, no sóc només això, però l'escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se m'ha fet, des de fora, la pregunta "per què escric", espontàniament a mi se m'ocorre més aviat de preguntar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d'ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l'imprevist desencadena...Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria."

Maria-Mercè...un petó per acompanyar-me!!!

Pujaré la tristesa dalt les golfes,
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria-Mercè Marçal (1952-1998)







02 de febrer 2009

CLARABOYAS AZULES (III)

Zapatos de claqué
que chapotean, sin ruido,
en nuestro mar azul.
Occhi que aguardan
poder abastarlo todo.