Bum bum,
batega.
Alguna arrítmia,
petites necrosi
i les ganes de bombeig
sincronitzat.
Bum bum.
Insistent, batega.
19 de desembre 2011
18 de desembre 2011
Fa olor de fred.
Replegat
en el fosquet de la tarda,
a peu de vall
-en la distància-
un fanal treu el nas
amb llum atenuada,
i ensuma núvols saltironant pel cel.
Fa olor de fred.17 de desembre 2011
16 de desembre 2011
Una proposta pels Relats Conjunts
Bocca della verità, Roma, 1632
Sense por.
Amb la certesa
que no perdríem la mà
perquè no mentíem,
l’amor ens regalimava
de la boca.
Mentre, a les mans,
-carícies als llavis-
tot era plaer de veritat.
una proposta de relats conjunts
L'arracada
Perdo el que no volia absent,
penjant del lòbul de l'orella.
Com una companyonia discreta, perlada,
amb genuí llampurneig. Bressada.
Al capdavall, només és una arracada
sense poder gronxar-se, ara.
Com una companyonia discreta, perlada,
amb genuí llampurneig, bressada,
que em comboiarà sempre.
13 de desembre 2011
Assedegats
Assedegats
bevem l'esperit o la tisana
que ens assuaugi la set.
En cada glop,
un nou tast gustós
al paladar de la pellde l'ànima.
10 de desembre 2011
Entre l'horror i l'esperança
L'horror...
La una del migdia.
Fa bonança,
extranya per un mes de desembre,
però la platja del nord, avui deserta,
encomana fred a l'ànima des de l'arena.
Quilòmetres de gra que glacen.
Branquillons esmicolats
li confereixen la devastació
i l'horror de fa uns anys.
La mar, avui calma en excès,
es proclama com a única fugida.
Ni una ànima,
de totes les mans empresonades,
ni una onada sonora de les veus
que proclamaven llibertat.
S'hi escolta, però, un silenci
que brunzeix en l'aire
explicant patiments i desmembrances
per molt i molt
que es vulguin amagar.
T'escoltem la veu, Joan.
...
L'esperança...
Bressol d'arribades
aculls la por i la tranformes
en el primer plor que albira vida.
El teu somriure.
El Canigó resplandeix amb el blanc de neu
des de totes les estances.
Com un llençol de cotó net i sense midó
per a un descans tranquil,
i unes farinetes, o un crostró de pa morè
per rossegar.
Les escales revolten els pics
i el passamà de l'escala enmascara la basarda.
Però la vida neix, i creix.
I tu, Elisabet, silent i austera,
teixeixes una fina gasa
on la vida reviscola,
camí enllà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg)
.JPG)
