Sonet

SONET
(Bartomeu Rosselló-Pòrcel)

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l'oblit,
l'abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s'adorm amb un somriure embadalit.

No haikús (II)

Roba per plegar
després de la bugada.
Encara humiteja.
Falgueres i fal·leres.

Llegint la premsa

Avui llegeixo a la premsa com encara els malalts mentals i les malalties mentals estan “estigmatitzades” en la nostra societat. Ho sé, no em sorprèn, però sí m’empipa una mica.
Les dificultats que tenim tots plegats, per entendre que ben poquetes són les coses que ens diferencïen, més enllà del que moltes vegades és només un desajust químic, tot i que sempre estigui present el què s’ha viscut i com pogut viure. Com ens condicionen, si hi ha un diagnòstic, tot i que les persones puguin estar estabilitzades, a comptar amb elles tal i com ens semblaria “normal” comptar amb qui ignorem que pugui patir-la.

Fa molts anys que camino de costat amb el que “anomenem malaltia mental”...

A nivell professional m’hi passejo ben sovint. Sovintment (es pot dir així???) a diari.

A nivell personal, tinc el plaer de compartir una amistat preciosíssima amb una persona diagnosticada en “triplet”, en diferents moments...(que si transtorn esquizo afectiu, que si psicosi, que si bipolar...).

Vam coincidir fa molts anys a la universitat. Vaig ser espectadora-companya de la seva darrera crisi, i em va ensenyar un munt de coses.

És una persona intel.ligent, ben cordada, sensata i honesta fins a la medul·la, generosa, independent, autònoma, capaç, estimadora...
Avui, és terapeuta. Una bona terapeuta.
Mai no se n’ha amagat, senzillament perquè s’ha volgut “saber” i conéixer per fer front i entendre, com qualsevol, les seves pors.

- ¿De qué color es el miedo?

Els psiquiatres, algunes vegades “endeuats” (endiosados), d’altres “prudents” (alguns “acollonits”), d’altres neutres (que no sé què és pitjor)...moltes vegades, acaben deixant les frases a mitges i els fa por posar paraules...
De vegades els entenc; de vegades els demano que, si més no, ens diguin alguna cosa més (ells que en saben).

Però, bé, com que moltes de les coses que no entenem, no acabem d’entendre-les si no les coneixem...

Fa un munt d’anys que els hi vaig perdre la por. I reconec haver-la tingut.

Castilla del Pino, que va marxar també fa poquets dies (el quinze per ser exactes), deia que "La cordura es saber convivir con nuestra irracionalidad y saber qué hacer con la racionalidad".

L’amenaça ens ve de dins; i si un no se sent amenaçat, no té por.

POESIES EN PIXELS (VI)

Estrenar

Avui estreno
arracades de colors
des d’on bressen moixaines
per a tú.

108è Joc literari d'en Tibau

(108è Joc literari d'en Tibau)

En més d’una ocasió, comentant la de ramploines que anem acumulant, en Miquel em deia:

- Mira, a mi no sé què em passa, però se’m cauen les coses de les mans i es trenquen - amb un somriure sorneguer- I n’estic fart d’acumular figuretes de “bodas, bautizos y comuniones”...

El cas del Quixot de guix, no era regal de cap d’aquests events.
Li havíem regalat per fer-li la punyeta carinyosa en el seu darrer aniversari, amb un munt de notes d’amics que l’animàvem a embogir una mica. Ell que era tot control d’emocions.

I just, aquella estatueta que l’havia fet somriure...se li va trencar i decapitar quan estava treient la pols del prestatge...

- No se m’hauria pogut trencar la floreta dels collons, no...!!! -va dir.

Però, tot i així, es va quedar tant panxo...